Vés al contingut

Aquest any estem celebrant el centenari del naixement de Salvador Espriu. Va néixer el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners, on el seu pare havia aconseguit una notaria. Espriu és, al meu entendre, un referent literari i cultural dels més rellevants del s. XX a la nostra terra, tant pel que fa a la qualitat de tota la seva obra com a l’actitud ètica i als valors cívics que s’hi reivindiquen. Tots els mitjans de comunicació mediàtica del país, universitaris i culturals, se’n fan ressò. Tothom qui ha volgut ha pogut gaudir d’algun espectacle, recital, concert, conferències… on s’ha presentat la seva obra, tan rica i complexa, en els diferents vessants i perspectives.

Penso, però, que el seu vessant religiós queda, en tots els estudis que es fan de Salvador Espriu, si no enfosquit sí almenys excessivament relativitzat. L’univers espriuà és el món de Sinera, elevat a la categoria de mite en el marc d’una petita pàtria (geogràficament Arenys), però que en l’imaginari poètic de l’autor inclou Catalunya, Sepharat (l’estesa pell de brau) i la humanitat sencera, i que abasta tota la complexitat de la vida humana en les seves relacions, pulsions, històries, aspiracions, frustracions i esperances. En aquest univers, Déu hi té una presència gaire bé constant. Aquesta presència hi és en forma de repte, d’interrogant, de recerca, de dubte. Ben cert, no és una presència que Espriu fonamenta en la fe, sinó en el fet que hi ha creients i mites que intenten explicar el perquè del viure i del morir, de l’odi i de la guerra i per això recorren als déus o a Déu. Voldria precisar que en Espriu tota la seva obra (teatre, narracions, poesia) forma com un sol text, com un teatrí de titelles (els humans), que som moguts per dits invisibles (de qui?), en un laberint sense sortida, això és, la mort.

És el mite grec d’Ariadna i Teseu. I Salom, l’alter ego literari d’Espriu, es pregunta ¿on és Déu en aquest laberint? ¿No serà l’invisible que mou els fils, indiferent al sofriment dels homes i a la seva solitud desesperada? ¿És un Déu insensible que es manifesta en la seva absència cruel? Per comprendre una mica l’obra d’Espriu hem de tenir present que tota ella està ferida pel fracàs de la guerra civil i de les seves esperances de jove universitari que en els anys de la república anhelaven aires de llibertat, cultura i progrés. Tot això se’n va en orris en la foscor de la dictadura i dels estralls de la guerra mundial, amb la shoa inclosa, i ell es reclou en un exili interior des d’on teixeix, com un tapís treballat a mà, aquesta obra literària meravellosament travada on res del que és humà no hi és absent. I és des d’aquesta íntima experiència i del seu bagatge cultural que surt a l’encontre de Déu.

¿De quin Déu? Del Déu bíblic. Profund coneixedor com era de la Bíblia, Antic i Nou Testament, i seguidor minuciós de l’any litúrgic, ell creu en l’existència del Déu revelat com a Creador de la llum i de la vida. També se sent vinculat a la fe de la seva família materna (el seu pare no era creient) i per això sempre deia que volia ser enterrat en la fe de l’Església i amb cant gregorià, que tant li agradava. Aquesta fe en el Déu creador, Espriu l’afirma com a catòlic. Tanmateix ell es confessa també agnòstic. ¿No és això una contradicció? Ell mateix s’explica en una carta al P. Maur Boix, monjo de Montserrat. Reivindica el mot agnòstic en sentit positiu. És a dir, ell es considera agnòstic perquè no coneix el misteri de la Salvació en Crist. I voldria conèixer-lo i creure-hi. Però Espriu necessita comprendre. I aquí rau el seu drama religiós interior, que neix dels interrogants que es va formulant al llarg de la seva vida i de la seva obra. I fins a la fi dels seus dies segueix buscant i preguntant. No llença la tovallola. No és l’agnòstic que es desentén del fet religiós. No. Espriu cerca, qüestiona… És com el Nicodem del segle XX, que segueix Jesús en la seva nit.

Qui s’endinsa en l’obra d’Espriu s’adona que amaga molts secrets i invita el lector a descobrir-los. En el seu llibre de Poesia El caminant i el mur he descobert amb sorpresa que, entre altres vies d’interpretació, hi ha l’itinerari d’un caminant que va a la recerca de Déu a través de l’any litúrgic i de les hores diürnes i nocturnes de l’Ofici Diví. Comença per l’Advent, segueix amb Nadal i la Quaresma i el temps Ordinari de l’any, però s’atura al Calvari i es queda al llindar del Sepulcre. No pot entrar-hi. Li és negada, dirà en un altre lloc, la llum de Pasqua. I no podrà seguir el temps pasqual. Ho prova de nou seguint totes les hores de l’Ofici Diví que es feien abans de la reforma conciliar. Des de l’hora Prima fins al tercer Nocturn de Maitines. I s’atura en el corprenedor poema XXIV, JUST ABANS DE LAUDES, l’hora en què l’Església celebra, a punta de claror, l’albada de la Resurrecció, i que ell anomena l’hora en què «començarà l’ocell la clarosa lloança». El poeta, que ha seguit els monjos a totes les hores, no pot anar a Laudes i per això ens diu, a tu i a mi, que creiem en el Crist Pasqual:

Jo que moro i sé

la solitud del mur i del caminant,

et demano que em recordis avui,

mentre te'n vas amb les sagrades hores.

A la Revista Serra d’or del maig de 1985 hi ha un important article del P. Maur Boix, «Salvador Espriu, l’amic agnòstic», en què comenta alguns aspectes de la correspondència que mantenien. Em sembla que en aquest any espriuà i en el marc de l’any de la fe, el millor testimoni que podem retre a Salvador Espriu és escoltar i acollir aquesta «confessió» feta al P. Boix amb estil col·loquial i bellament lúcid:

La meva animeta de llum d’oli oscil·la sempre, a punt d’apagar-se, entre els llamps i trons i la desfermada majestat del vent del Sinaí i el torb paorós i al·lucinant del Calvari. Potser li falta rebre l’oratge tan tranquil que ni una fulla ni una estrella no es movien, de la nit de Nadal, i l’aire de llum a trenc d’alba de la Resurrecció. Això és el que em falta i el que sempre, fins avui, m’ha estat íntimament i últimament negat: pregueu per mi, “Dic nobis , Maria, quid vidisti in via”. I tot això tan extraordinari que segueix i que em posa tothora la pell de gallina. Però m’aturo en aquest llindar. Sens dubte perquè no sóc digne de passar-lo, però potser també –penso de vegades- PERQUÈ HI HA D’HAVER ALGÚ –EN EL PAPER DE TITELLA AGNÒSTIC- QUE DONI TESTIMONI QUE ES UN LLINDAR I QUE ÉS, A MÉS, TERRIBLE. QUI ARRIBARIA FINS AL SECRET DEL NOM? »

Poques setmanes abans de morir s’adreça al pintor i poeta Joan Descals del Vendrell amb aquest text:

En cloure els ulls, veig amb més claredat que l’univers enter és el mínim i fosc reflex d’un únic i inefable però Intel·ligible i lluminós Pensament.

El P. Abat de Montserrat, Cassià Just, em va confirmar que pocs dies abans de morir va rebre el Sagrament del perdó a la Clínica on era ingressat. Com que havia millorat, li havien de donar l’alta mèdica l’endemà. I per aquest motiu havien convingut que rebria l’Eucaristia el proper diumenge a la seva Parròquia. De sobte empitjorà, i morí al cap de poques hores. Era el mes de febrer de 1985. Les exèquies se celebraren a l’església Parroquial d’Arenys de Mar. Abans de ser enterrat al Cementiri de Sinera, l’acomiadàrem amb el cant gregorià In Paradisum.

Francesc Manresa

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.