Vés al contingut

Audiència general del papa Francesc a la Plaça de Sant Pere. 11 de desembre de 2013

Avui voldria a començar l'última sèrie de reflexions sobre la nostra professió de fe, que tracta sobre l’afirmació: "Crec en la vida eterna." En particular, voldria reflexionar sobre el judici final. Però no cal que tinguem por: fixem-nos en el que diu la Paraula de Déu al respecte, tot llegint l'Evangeli de Mateu: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels (...). Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor destria les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra... I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna (Mt 25, 31-33.46 ). Quan pensem en el retorn de Crist i en el judici final, que deixarà al descobert fins a les últimes conseqüències el que cadascú hagi fet o deixat de fer durant la seva vida terrenal, ens adonem que estem davant d'un misteri que ens supera, que ni tan sols podem imaginar. Un misteri que desperta en nosaltres, quasi instintivament, un sentiment de temor, i potser fins i tot, de por. No obstant això, si ens aturem a reflexionar sobre aquest fet, això només pot eixamplar el cor del cristià i pot esdevenir una gran font de consol i de confiança.

En aquest sentit, el testimoni de les primeres comunitats cristianes ressona de forma ben suggestiva. De fet, en llurs celebracions i pregàries habituals, els acompanyava sovint l'aclamació Maranathà, una expressió que inclou dos mots arameus que, en funció de la forma en que s’empren, es poden entendre com una súplica: " Veniu, Senyor!", o bé com una certesa alimentada per la fe: "Sí, el Senyor ja ve! el Senyor és a prop!" Es tracta doncs de l’exclamació en la qual culmina tota la Revelació cristiana, que trobem al terme de la meravellosa contemplació que se'ns ofereix a l'Apocalipsi de Joan (cf. Ap 22,20 ). En aquest cas, és l'Església -esposa, que en nom de tota la humanitat i com a primícia, es dirigeix al Crist, el seu espòs, no veient encara l’hora de ser acollida amb la seva abraçada: l'abraçada de Jesús, que és plenitud de vida i plenitud d’amor. És així com ens abraça Jesús. Si pensem en el judici des d’aquesta perspectiva, llavors tota por i vacil•lació perd força, i deixa un espai per a l’espera i per a una profunda joia. Serà el moment en què se'ns jutjarà finalment per a ser revestits amb la glòria del Crist, com duent un vestit de noces; llavors, serem conduïts al banquet, que és imatge de la comunió plena i definitiva amb Déu

Un segon motiu per a la confiança ens és ofert en constatar que, en el moment del judici, no se’ns deixarà sols. És el mateix Jesús, a l'Evangeli de Mateu, qui ens anuncia per endavant que, al final dels temps, els qui l’hagin seguit fidelment, ocuparan llur lloc en la glòria, per a jutjar juntament amb Ell (cf. Mt 19,28 ). L’apòstol Pau, més tard, quan escriu als Corintis, els diu: ¿No sabeu que el poble sant judicarà el món? Doncs molt més hem de resoldre els litigis de cada dia! (1 Cor 6,2-3 ). Que bonic és saber que en aquelles circumstàncies, en aquells moments, podrem comptar amb Crist, el nostre Paràclit, el nostre Advocat davant del Pare (cf. 1Jn 2:1 ), podrem comptar amb la bona voluntat i la intercessió de tants dels nostres germans i germanes que ens han precedit en el camí de la fe, que han lliurat la vida per nosaltres i que segueixen estimant-nos de manera indescriptible! Els sants. aquells que ja viuen en la presència de Déu, en l'esplendor de la seva glòria, bo i pregant per a tots nosaltres, que encara vivim a la terra. Quin consol tant gran suscita en els nostres cors aquesta certesa! L'Església és veritablement una mare i, com a mare, cerca el bé dels seus fills, especialment dels que es troben allunyats i dels que ploren, fins que trobarà llur plenitud en el Cos gloriós de Crist, amb tots els seus membres.

Se'ns proposa, finalment, un altre suggeriment: el trobem a l'Evangeli de sant Joan, on s’hi afirma de forma explícita que Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu ( Jn 3:17-18 ). Això significa, per tant, que el judici final ja està en marxa, s’inicia ara per a seguir al llarg de la nostra existència. Aquest judici és pronunciat, la sentència es pronuncia en cada moment de la vida, com queda reflectit en la nostra acceptació la salvació present viscuda amb fe, operant en Crist, o en la nostra manca de fe, amb el consegüent tancament en nosaltres mateixos. Però si ens tanquem a l'amor de Jesús, llavors som nosaltres els qui ens condemnem a nosaltres mateixos. La salvació és obrir-se a Jesús, és Ell qui ens salva; si som pecadors -ho som tots– i li demanem perdó, si anem a Ell amb el desig sincer de ser bons, llavors el Senyor ens perdona. Però, per a això, cal que ens obrim a l'amor de Jesús, que és més fort que totes les altres coses. L'amor de Jesús és gran, l'amor de Jesús és misericordiós, l’amor de Jesús perdona, però cal que t’obris, i obrir-se significa penedir-se, acusar-se d’aquelles coses que no estan bé i que has fet. El Senyor Jesús se’ns ha donat i segueix lliurant-se a nosaltres per omplir-nos de tota la seva misericòrdia i atorgar-nos la gràcia del Pare. Som nosaltres, doncs, els qui podem arribar a esdevenir, en cert sentit, els jutges de nosaltres mateixos, condemnant-nos a l’exclusió de la comunió amb Déu i amb els altres. No ens cansem, per tant, de vetllar, vigilant en cada moment quins són els nostres pensaments i les nostres actituds, per a poder tastar ja ara, anticipadament, el caliu i la bellesa del rostre de Déu: que bonic serà això! ho contemplarem al llarg de la vida eterna en tota la seva plenitud! Endavant doncs, pensant ja en el judici que comença ara, que de fet ja ha començat. Endavant, bo i procurant que els nostres cors s’obrin a Jesús i a la seva salvació ; endavant, sense por, perquè l’amor de Jesús és més gran i si li demanem perdó dels nostres pecats, Ell ens perdona. Endavant, anem endavant amb aquesta certesa que ens durà fins a la glòria del cel!

Traducció: Xavier Bordas

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.