Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

He rebut fa un parell de dies un correu electrònic d’un capellà acabat d’operar d’una afecció greu. Em fa un comentari d’Advent que és tota una professió de fe en Jesucrist: Jesús –diu– sap que sense Ell els nostres camins són perdedors, sense sentit. Tot és incert; estem com malferits, errants. Vol venir a fer-se trobadís amb nosaltres perquè sapiguem vers on hem de caminar: al seu encontre, convidats a la taula del Regne de Déu.

Dies enrere jo pensava: has de fer quelcom d’important perquè la teva vida canviï i es faci ben amiga de Déu: que passi d’adormida a vigilant; de mediocre a desig d’acomplir en tot la voluntat de Déu; d’anar fent a viure la caritat viva i atenta a tots i als més desvalguts, així el Regne de Déu es fa proper i hi és en nosaltres. Ara, en el primer Diumenge d’Advent, comprenc que he de seguir la gràcia d’aquest temps d’Advent: el gran do que és Déu mateix tot venint. Però –és cert– Ell vol la meva cooperació. Vol que surti a rebre’l. Això ho faré vivint l’Advent que se’ns dóna.

Vent impulsor d’esquena, afegia el meu amic capellà i malalt: vent que és Déu mateix ja que la seva Bondat és un impuls suau. Cal dir una cosa semblant a l’anterior: Déu vol que rebi amb goig el seu impuls. Que em posi dempeus i miri enlaire desitjant el meu alliberament. Déu amb mi fem fora la cobdícia dels diners; els desitjos dolents (concupiscència); la por de cada nit, la por dels ancians, la por dels joves… Tot això ens ho diu la lliçó segona.

Pot haver-hi pregària sense un silenci receptiu?

Ahir, davant d’uns cristians de Parròquia molt ben formats, m’atrevia a assenyalar tres camins evangèlics per a sortir a l’encontre de Déu que surt a buscar el seu Poble amb amor, que ve cap a cada un de vosaltres i cap a mi amb amor; en comptava tres d'accessos a Déu: 1r, l’escolta o la lectura de la Paraula de Déu; 2n, la pregària sobretot dels Salms; i 3r, la caritat o amor d’amistat envers Déu i envers tots i cada una de les persones amb les quals ens trobem.

Després de l’exposició del tema, en el col·loqui, algú ha dit: i el silenci? Jo l’he respost que estava en els dos primers punts: l’escolta de la Paraula de Déu, arrel de la misteriosa i silenciosa revolució que ha culminat amb el Papa Francesc, i en la pregària. Pot haver-hi pregària sense un silenci receptiu? I què és el silenci? És com una parada o disposició de l’anima a rebre tot allò nou que vingui de Déu i de les persones bones. I és l’atenció alegre de l’ànima al que Déu i els proïsme ens envien. En el desert hi ha silenci i el vent dibuixa en ell els dibuixos sempre nous que el vent disposa. En l’ànima, Déu, vent suau, hi dibuixa una i altra vegada el seu rostre. És el rostre de Crist.