Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quim Cervera és sociòleg i capellà 

Parlar de revolucions és força agosarat. És un terme “fort” que encara que no comporti violència, el subconscient no deixa de vincular-ho a una certa bel·licitat, lluita i dura confrontació d’interessos. De totes maneres, en la paraula revolució hem d’entendre  transformació radical d’estructures econòmiques, polítiques i culturals.

Potser seria millor i més provident parlar de moviments socials de canvi. Es fa difícil saber, quan vius el moment, si aquell o tal altre moviment són revolucionaris o no. Sovint quan es veuen els resultats, és quan podem anomenar “revolució” a aquell canvi que s’ha donat. Podem dir que els moviments socials amb propostes globals de canvi social, amb unes anàlisis que es volien complertes de la societat, del segles XIX i XX, foren revolucionaris. Ja discutim si el Maig del 68 (o diferents maigs en diversos llocs) fou una revolució, o una revolta, o una protesta, o un ritus d’iniciació de molts joves per arribar a seguir essent els amos de l’empresa dels seus pares. Ara, però, comprovem com molts canvis de registre mental, moltes dimensions que han introduït els partits sobre tot de l’esquerra (feminisme, pacifisme, ecologisme, anti-autoritarisme...) procedeixen del Maig del 68. Els actuals moviments com el 15-M, la lluita de les hipoteques, l’ Assemblea nacional Catalana, les vagues continuades dels sindicats..., són “revolucionaris”? Potser, com deia, no ho sabrem fins d’aquí uns anys. Tenen molt de protesta, d’indignació, de “ràbia de temps latent”, de necessitat de canvis importants en favor del poble, que ja no vol estar tant submís i vol participar...

Hi ha la tendència, en molts analistes, a afirmar que les revolucions del XIX i XX, “grandiloqüents”, de propostes per tota la societat i per totes les dimensions socials, eren veritablement revolucionaris, i que fins i tot, els participants en tenien una certa consciència. Aquesta afirmació va acompanyada d’adjudicar als moviments d’aquest principi del segle XXI, les dimensions de localisme, de reivindicacions ben concretes, d’espontaneisme, sentimentalisme i de manca d’anàlisi alternatiu global per tota la societat. Ara bé, jo em pregunto, no hi havia en les ara definides “revolucions” del segles XIX i XX, també força localisme, espontaneisme, emotivitat, i reivindicacions domèstiques que es lligaven a unes anàlisis globals, ja que tampoc hi havia tanta ciència social acumulada per veure la complexitat del cos social. I, en els moviments actuals del segle XXI, no hi ha cada cop més anàlisis acurades de la nostra societat, i més enllà del que sembla, no hi ha consciència global, bons lideratges (sobre tot femenins) i no tot és espontaneisme i organització (pensem en la Via Catalana, per exemple)  o localisme domèstic? Cal tenir molta cura a l’hora d‘interpretar els moviments socials i fer comparacions, ja que no tenim la mateixa perspectiva històrica que podem tenir amb fets de fa 100 o més anys. Normalment els moviments són tant complexes que tenen de tot, i encara que els temps canvien i trobem diferències importants segons les èpoques, no és gens fàcil qualificar uns d’un signe i els altres d’un altre. 

L’article d’Antoni Dalmau (els articles d’aquest cristià, socialista igualadí, ex-president de la Diputació de Barcelona, sempre són molt interessants i recomanables) a “El Punt-Avui” del 27 de juny del 2013 val la pena per anar aprofundint en els nostres moviments socials. Ell fa referència als moviments contra la desigualtat i la pobresa al Brasil, sorgit per l’augment de la tarifa d’autobusos, o a Xile, pel cost de la universitat o els apareguts a Tuníssia, Egipte i altres països àrabs. Veu en aquests moviments tant llunyans punts comuns: “absència de líders, espontaneisme, responsabilitat d’organització completament difusa, manca d’interlocució, desconfiança radical en les virtualitats del sistema...”. Antoni Dalmau, davant el desconcert dels analistes polítics, els critica dient que “improvisen d’una manera lamentable i cerquen explicacions a les coses després que ja han passat.” Després ho aplica a Espanya, i aprofita la ocasió per denunciar la recentralització, la negació de la diversitat i la submissió a les forces reaccionàries del govern del PP. Fa la seva anàlisi del moviment independentista i del Procés Constituent, per acabar dient: ...” ara que fallen els sistemes establerts i les velles fórmules d’interlocució social, com ho hem de fer per donar viabilitat al clamor de la gent, com es poden convertir en polítiques i en programes concrets tantes demandes més o menys vaporoses, com tornem a la política l’altíssima missió de fer-se portaveu de les demandes populars, com generem lideratges i responsables de carn i ossos que tothom pugui reconèixer i acceptar? No sabem com ho hem de fer perquè de la turbulència i l’amalgama confusa que agita el món sencer en surti algun dia un pas endavant, una nova fita de progrés”.

Estic d’acord bàsicament amb les observacions d’Antoni Dalmau, i que estem en un canvi social profund, que hi ha un malestar general que es fa difícil canalitzar en “els bots vells”, però en canvi, crec que en força dels nostres moviments més propers no hi ha absència de líders (i moltes líders, ben acceptades i reconegudes) ni manca d’organització, com  he indicat abans. Tampoc sé si les demandes són tant “vaporoses” com ell diu, algunes potser sí, però la demanada del dret a decidir ho és? I la de les hipoteques, que han aconseguit presentar una Iniciativa legal? Seguirem el debat per avançar vers noves fites d’humanització i de llibertat.