CIARC-Sevilla, primeres impressions.

Ja hem deixat la assolellada, barroca i coqueta Sevilla per aterrar a la nostra humida Galilea catalana i, amb ella, entomar els compromisos del quotidià. Són moltes les coses a explicar i les reflexions que em ballen pel cap, però m’agradaria esbossar unes primeres impressions del que ha estat aquest “III Congreso de Arquitectura Religiosa Contemporánea” (CIARC) a Sevilla. Abans que res val a dir que l’organització, l’acollida i la qualitat del III CIARC han estat molt reeixides. Des d’aquí la primera cosa que cal fer és felicitar als seus organitzadors, especialment l’Esteban Fernández Cobián i Pablo Millán.

Comentava la Magda Mària (UPC) que el nivell del congrés era molt alt. Crec que té raó, i no pas pel que va ser la humil aportació de la meva persona en una de les comunicacions i del despatx T113 en un dels plafons (per cert, força ben valorat). Més que a través de ponències, la reflexió es va anar desgranant a partir de les aportacions de les múltiples comunicacions. Tots teníem ganes de xerrar més, però es va fer un esforç general per la contenció temporal. Això ha estat un encert perquè ha procurat una riquesa notable de procedències i punts de vista.

El lema del congrés era “Arquitectura y evangelización: Más allá del edificio sacro”. En petit comitè, l’Esteban em va confessar que aquest blog el va ajudar a escollir el tema, cosa que em fa feliç pel reconeixement que comporta. Ara bé, hem aconseguit el propòsit que pretenia el congrés? Crec que ens hem quedat a mitges. Comentava José Ramón Alonso Pereira (A Coruña) que, de fet, el títol del congrés hauria d’haver estat al revés “Evangelización y arquitectura: el edificio sacro y más allá” perquè vam caure amb molta facilitat en el de sempre: la relació entre l’espai sagrat construït i identificat com a tal en relació amb la litúrgia, deixant potser en segon terme el que podria haver aportat el congrés amb més profunditat: una reflexió sobre els espais necessaris per a la nova evangelització.

No és que s’hagi quedat “la casa sin barrer” però els uns (els teòlegs, especialment els liturgistes) pels altres (els arquitectes, especialment els acadèmics) potser no hem anat a fons perquè ens faltava una cosa: la presència dels humils “pastoralistes pica-pedrers”. En resum, l’ambient acadèmic potser no va ajudar a tractar el tema amb més realisme, tal com va apuntar en el breu debat final Mn. Carlos Elías (St. Feliu de Llobregat): el règim de no-cristiandat, diguem-ne secularització, que vivim en algunes contrades ens porta a pensar una arquitectura religiosa més dinàmica, que porti l’evangeli a les persones allunyades més que no pas com un contenidor agraciat per les ovelles del corral.

Aquesta dimensió dinàmica es tradueix en espais polivalents o efímers, fet que costa d’assumir per una arquitectura religiosa que ha tendit més a entendre’s com un “lloc pels sagraments” més que no pas com un “lloc per al catecumenat” (la iniciació cristiana). Segurament una cosa no treu l’altra, però crec que l’espai que evangelitza no és només el litúrgic (celebració de la fe), sinó també el kerygmàtic (anunci de la fe) i el diacònic (servei de la fe), i aquests no van estar gaire presents (per exemple: les presons, els hospitals, els locals d'un centre parroquial, etc).

Finalitzo amb la presentació de la meva comunicació: “De la arquitectura religiosa utópica a la evangelización en los no-lugares”. A la darrera diapositiva hi apareixen dues imatges: Una del Pau Vidal sj celebrant el diumenge de resurrecció al camp de refugiats de Kakuma (Kènia) i una altra del Papa Francesc rentant els peus un dijous sant. Tots dos actes es produeixen en espais no-consagrats o no reconeguts com una “església”, però és innegable que hi ha una litúrgia i una comunicació viva de l’Evangeli.

De la arquitectura religiosa utópica a la evangelización de los no-lugares from eloi_aran