Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Avui, festivitat del beat Francesc Palau i Quer (Aitona, 1811 - Tarragona 1872), fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes, la germana carmelita Ester Diaz escriu el text que publiquem a continuació, com una invitació a celebrar com cal aquesta festivitat. Díaz troba, en la societat actual, prou motius per seguir el mestratge del Pare Palau, el carmelita descalç beatificat per Joan Pau II el 1988. La seva figura inspira una càtedra que porta el seu nom, els treballs de la qual podeu trobar en aquest blog.

 

Viure des del millor de nosaltres mateixos

(Una proposta de Francesc Palau)

El nostre entorn humà, jalonat per tantes circumstàncies socials que l'han deteriorat, avui, ens preocupa i aclapara. Resulta alarmant per tantes situacions de risc en les quals col·loca  persones, famílies, col·lectius i al poble, en general. Nombrosos individus, fins i tot famílies senceres, han perdut la feina. Amb ella, poder adquisitiu. D'on es deriva pèrdua de reconeixement social, dificultat en les relacions, disminució de l'autoestima i, fins i tot, de la dignitat humana. Entre el poble decadent -quina paradoxa!- es troben els joves. Tampoc ells poden accedir al mercat de treball, motiu pel qual, els més capaços, han d'emigrar en la seva recerca. Fins i tot la investigació, amb tot allò que comporta de benestar i futur per a la humanitat, està patint la queixalada de les retallades pressupostàries, de la crisi. Així, irremeiablement, configurarem la nostra societat amb persones menys dotades, mediocres. En conseqüència, podem afirmar que el nostre context s'ha tornat problemàtic, opressor, hostil.

Si és cert que, amb anterioritat, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats reals, avui urgeix trobar mitjans de sosteniment i creixement personal i col·lectiu. En això ens hem d'implicar. El pitjor d'aquesta crítica situació és la dependència que sobre nosaltres exerceix. A la seva pressió vivim sotmesos. I si aquesta és rellevant, pot esdevenir conjuntura límit. No obstant això, als humans no només ens configura el biològic o social sinó una significativa dimensió espiritual. Dimensió que, sovint, infravalorem i fins i tot oblidem.

No obstant això, des d'ella, se'ns convida a bussejar en nivells més autèntics del nostre propi ésser. En la proporció que realitzem tal recorregut, anem prescindint de no poques "necessitats", aprenem a viure amb més sobrietat i, com a derivació, creixem en llibertat. Però n’hi ha més, des d'aquí disposem d'un excedent per ajudar als que, amb més força, pateixen la queixalada de la crisi. És la millor manera de solidaritzar-nos amb ells. De procurar que es cobreixin les seves necessitats bàsiques. Així, tant la dignitat humana com el benestar social cotitzaran a l'alça.

És la proposta que ens dirigeix ​​Francesc Palau amb motiu de la seva festa. Ell va passar per situacions més precàries que les nostres. Molt més. La seva època ho va ser de profundes i manifestes mancances. És cert, estava avesat a viure amb poc, raó per la qual valorava més el que tenia al seu abast. Tanmateix, aviat va emprendre el repte de cercar dimensions essencials. Així se li van reduir les "necessitats materials", l'agulló del fet de tenir. Va emprendre el gran viatge de l'existència: cap als seus millors fons. Des d'on va veure un excel·lent panorama. Va descobrir i va incorporar conscientment la vida que se'ns amaga a nosaltres. Als que vaguegem pels camins de la mediocritat.

Encara que s'oculta en les nombroses menudeses diàries, la vida de qualitat requereix categoria humana per detectar-la. I és en aquests baixos fons on es genera. Des d'ells, Palau la recollia i l'assimilava al monòton, insignificant i repetitiu, encara que imprescindible, dia a dia. D'aquesta manera es va forjar la seva destacada personalitat en incontenible procés de desplegament. Tots dos, factors -direcció cap a la interioritat, recerca de la vida que l'envolta, des de les millors connotacions- van configurant la personalitat, que troba sentit a tot el que passa. Punt de suport en la societat, referent i ajuda impagable per qui optenem per transitar camins encertats. Tant ahir com avui.

Estimulat per la irrupció de Déu en la seva existència, Palau intensificà, de manera contínua, aquest recorregut. Va romandre atent al que aquest Déu nostre o la seva consciència li facilitaven o sol·licitaven. Sempre per bé de l'Església i de la humanitat. Doble objectiu que l'orienta de per vida.
Va ser, Palau, un singular profeta. Explorà dimensions pròpies, des de les que veia i sintonitzava, més i millor, amb les brases de vida, amagades en les cendres del que és personal, del context, de la història. Amb les belleses naturals i amb l'esplendor del cosmos, també.

La seva encertada clarividència va quedar palesa en l'oportuna anàlisi de la situació històrica, en l'encertat diagnòstic i com a conseqüència en l'adequat tractament. En la intuïció sobre el futur, també. Com que va saber viure amb intensitat, va poder compartir amb generositat, orientar amb encert i gaudir, de forma profunda i duradora, amb tot el que trobava al seu pas. Des d'aquí, el seu esperit es desplegava i enfortia.

Aquesta és la seva proposta. I des del mateix recorregut ens orienta i acompanya. En la mesura que habitem en el millor de nosaltres mateixos, anirà disminuint el materialisme i la competitivitat que ens tiranitzen. Tindrem el necessari per a viure i podrem acréixer el nostre compartir amb els qui veritablement ho necessiten. Si tots disposem del bàsic, cadascú serem més feliços. D'aquesta manera, la crisi, jalonada per tants signes negatius, podria esdevenir oportunitat, des de la qual iniciar una altra forma de vida: més en consonància amb el benestar de la majoria i per descomptat amb la nostra dimensió evangèlica.

Ester Díaz S., carmelita missionera