Respirar i donar gràcies

Fra Marc, monjo de Poblet, ens esperava amb bonhomia, i amb una mirada de serenor que sols tenen aquells que conreen diàriament la pregària i traspuen aquella pau interior que molts anhelem. “Ora et labora”

Després de la corresponent benvinguda, ens preguntà quina era l’essència de les nostres vides. Una qüestió, superlativa i profunda alhora, per començar una visita al Monestir de Poblet, diferent a l’habitual i que, més enllà del passeig i el gaudi de l’obra arquitectònica i espiritual, ens endinsaria, a cadascun de nosaltres, en un inesperat viatge interior.

L’essència de les nostres vides! Una certa inquietud envaí els presents, que de cap manera prevèiem una demanda d’introspecció tan directa. Un cop refets del sotrac, i després d’haver articulat unes quantes respostes, Fra Marc ens va remetre a la simplicitat: “Molt senzill“,ens deia, “respirar i donar gràcies, aquesta és l’essència de la persona humana, el sentit de tot cristià. Tocar de peus a terra, no oblidar-nos de qui som; veure, i comprendre el que es veu”.

Respirar perquè és bàsic per a viure. Sense respirar no vivim! Ens convidava a fer conscientment aquest acte reflex d’agafar aire i deixar-lo anar, notar com corre per tot el nostre organisme i ens oxigena. Afavorir una respiració tranquil·la, un ritme pausat, lluny de l’esbufec i l’acceleració, però constant.

Donar gràcies! Quina frase tant curta i de construcció tan elemental. Però en escoltar-la, tot i ser un mandat, ens sentim interrogats, qüestionats... De què , o per què, a qui, com, quan,... I el cert és que a tot això hi podem afegir la pregunta per la mena de gràcies que cal donar. No serveixen les gràcies protocolàries, ni les obligades, sinó que parlem de les gràcies sinceres, de les que ens surten de dins i que potser es refereixen a situacions que molta gent considera “menors”, sense tenir massa clar en la seva concepció, què és el que les fa mereixedores d’aquesta classificació. Sovint, tendim a donar per fetes algunes coses, i a oblidar-nos d’agrair-les: la generositat dels nostres progenitors en desitjar-nos, estimar-nos i fer-nos néixer; cada segon de la nostra existència: fràgil, gratuïta, irrepetible; cada nou dia... quan i com ho agraïm? El cert és que des d’una mirada serena del nostre interior no podem més que reconèixer la grandiositat d’aquests actes que, en la nostra quotidianitat accelerada, no són apreciats, ni tant sols considerats, però sí deutors del nostre major agraïment.

Peus, cap i cor que batega. Humanitat i humilitat, pensament i raó, sentiment i amor. Un convit a ser persones agraïdes que anem fent camí a través de la vida.