Les beatificacions de màrtirs de l’Església del proper dia 13 són una bona ocasió per rememorar la cruel i terrible persecució religiosa que va tenir lloc a Catalunya (com també a la resta d’Espanya) des de l’aixecament militar contra la República, 18 juliol de 1936, fins al final de la guerra civil. Malauradament, es tracta d’uns fets força desconeguts per la població catalana avui. (Una bona aproximació la podem trobar en la magnífica obra de Jordi Albertí, “El silenci de les campanes”, editada per Proa al 2007).
Avui dia ja ningú pot negar la necessitat de preservar la memòria històrica. La veritat dels fets de violència i injustícia del passat ha de ser estudiada, analitzada, divulgada i recordada, com a eina educativa i requisit necessari per a la justícia, el perdó, la reconciliació i la pau. Això òbviament es refereix a tota la veritat històrica sense tabús, no només la part que pugui interessar a uns col•lectius o altres. I, evidentment, no es pot impedir a cap institució, col•lectiu o família que recordi i honori les víctimes que li són properes, fins i tot de forma pública, sempre que no es tracti d’exaltar actes indignes i que ho faci amb esperit de reconciliació.
Els fets són que més de dues-mil quatre-centes persones, entre bisbes, sacerdots, religiosos i laics, homes i dones, joves i ancians, varen ser perseguits, detinguts, en molts casos torturats, i assassinats a Catalunya. En alguns casos no s’han trobat encara els cossos. La majoria d’ells van ser afusellats en els dies i mesos posteriors a l’Alçament militar de 18 de juliol de 1936, que havia fracassat a Catalunya. Els únics eclesiàstics que es varen salvar són els que van amagar-se o van poder fugir del país.
Pràcticament totes aquestes víctimes ho foren per l’única raó de ser membres de l’Església, o per amagar els perseguits o per oposar-se a la persecució, i no pel fet (malgrat la circulació de falsos rumors) de tenir cap relació amb l’aixecament militar, doncs no la tenien. D'altra banda, entre les víctimes hi havia persones de molt diferents sensibilitats polítiques i eclesials. Cal dir que, en la seva gran majoria, van acceptar la mort amb gran serenitat i esperança cristiana, tot perdonant expressament als seus assassins. Això els fa models de fe per als cristians (d’aquí la beatificació) i testimonis de pau i reconciliació per a tota la societat.
A les morts cal sumar-hi més de 4.000 esglésies (20.000 a tota Espanya), incendiades, destruïdes o saquejades en poc temps, així com nombrosos arxius i biblioteques eclesiàstiques senceres, a més d’imatges, retaules, ornaments i peces d’art de tota mena destruïts, cremats, esquarterats, etc.
Val a dir que la persecució no va ser fruit d’un grapat “d’incontrolats” que actuessin emotivament de forma espontània o en situacions caòtiques. Els executors, comitès i milícies d’ideologia marxista i especialment anarquista, formats o controlats per organitzacions com CNT, FAI o POUM, que havien pres el control de nombrosos territoris, actuaren de forma sistemàtica, organitzada i planificada en tot el país. Van desenvolupar un gran esforç d’investigació “policial” per localitzar les víctimes i van actuar seguint ordres i consignes, d’acord amb una estratègia de caràcter revolucionari que pretenia eliminar l’Església, la religió i qualsevol autoritat existent, a fi de crear un nou ordre social.
En les seves operacions d’extermini d'eclesiàstics i altres grups considerats adversaris de la revolució, van actuar amb escassa oposició de la població i amb absoluta impunitat, davant la impotència, quan no tolerància, del Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, del qual van arribar a formar-ne part. El Govern solament en alguns casos va intervenir decisivament per salvar alguns dels detinguts, com en el cas del Cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona.
Val la pena, doncs, aprofitar aquesta oportunitat per tractar de comprendre i extreure les lliçons pertinents d’aquest fets, en les seves múltiples dimensions. En particular, per als cristians és també una ocasió per tractar de comprendre els motius pels quals l’Església ha estat sovint objecte d’odi i persecució. Aquests motius tenen a veure, paradoxalment, tant amb la fidelitat a la fe (que sempre ha tingut i tindrà un potencial per provocar odi sobre els creients -“us envio com anyells entre llops”-, com va provocar el mateix Jesús) com també amb les seves infidelitats a l’Evangeli i les seves temptacions de poder o domini secular. No hem d’oblidar que (encara que aquest fet no explica ni justificaria la persecució) bona part de l’Església espanyola, un cop desfermada la guerra, va donar suport al bàndol dels militars revoltats i va col•laborar amb el subsegüent règim polític autoritari, el qual també va violar massivament els drets humans (incloent els de sacerdots, religiosos i laics cristians repressaliats). És doncs també una gran ocasió per a l’Església per demanar expressament perdó per tot això.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.