Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
Formulo dues preguntes molt sensibles, reconeixent que la delicadesa dels temes no ha de ser mai una excusa per no afrontar-los. Primera: les entitats catòliques o d’inspiració cristiana es poden adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït pel Parlament de Catalunya? Segona: les entitats catòliques o d’inspiració cristiana poden defensar l’unionisme o l’independentisme com a opcions concretes de convivència social i política sense menyscabar les exigències evangèliques? Inhibir-se per comoditat seria un error tan greu com comprometre’s sense raó. La dificultat sorgeix del fet mateix de la decisió, ja que decidir, etimològicament, significa tallar, resoldre. Cal un procés de discerniment.
Una sèrie d’entitats de rellevància en l’àmbit catòlic i cristià han fet una crida a adherir-se de manera pública i conjunta al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Els arguments esgrimits són de gran profunditat. La Federació de Cristians de Catalunya afirma en una nota recent: «La Doctrina Social de l’Església ens ensenya que la nació és una comunitat natural, anterior a l'Estat; aquest ha d'estar al servei d'aquella. Ens ensenya també que els drets de les nacions són els drets humans viscuts col·lectivament.» Posteriorment, cita una frase del papa Joan Pau II: «La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular, el dret a la independència.» Els bisbes de les diòcesis catalanes van publicar Arrels cristianes de Catalunya i la carta pastoral Al servei del nostre poble, que reafirmen aquests principis. El Dr. Joan Costa recorda que la Santa Seu distingeix dos conceptes: la política (la qüestió ètica, els drets fonamentals de l’home i dels pobles, la dignitat, el principi de participació) i el compromís polític (decisions concretes, programes). En el primer punt, és coherent que l’Església doni suport a la consulta. En el segon, l’Església no hi ha de prendre partit, ja que és un deure que correspon als ciutadans. Francesc Pardo, bisbe de Girona, ha escrit: «Sense consulta, tothom es pot erigir en “portaveu” del poble.»
A Catalunya es parteix de la imatge de dues identitats, per tant, de dos centres de decisió. Per a Espanya, en canvi, només hi ha la identitat espanyola. Dues visions irreconciliables. Aquesta identitat es percep com a imposició, manca de respecte, aniquilació lingüística, anul·lació de la pluralitat, asfíxia econòmica... Des d’aquí, no hi ha animadversió a les persones, sinó rebuig frontal dels poders fàctics i de les elits extractives, que no busquen l’interès comú sinó el seu propi benefici. Si no es pregunta per què s’ha arribat fins aquí, amb sinceritat i amor a la veritat, no hi ha conversió possible ni futur en un mateix Estat. Última pregunta: ja no és massa tard?
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.