Vés al contingut

Tots sabíem el que s’havia de “muntar” en torn a les beatificacions massives dels màrtirs a Tarragona. No vull parlar ara de si era adient o si era oportú. La meva opinió me la reservo. Tampoc em va agradar gens ni mica que l'arquebisbisbe de Tarragona prohibís la participació de la Teresa Forcades en una xerrada que havia de donar. No m’agraden les prohibicions de cap mena. Però no estic tampoc d’acord amb la manifestació de protesta que van fer des de i en nom del Procés Constituent. Jo estic en aquest Procés i vaig adherir-me per uns altres motius que no tenen res a veure amb aquest esdeveniment eclesial de les beatificacions. No trobo el seu lloc en cap dels deu punts del manifest.

Però en aquest cas m’agradaria separar per sempre més el concepte de màrtir de qualsevol connotació política. Sé que això, quan es tracta d’aquelles víctimes dels primers moments de juliol del 36 és gairebé impossible. Però caldria fer un esforç. No tots els que van morir en aquells dies ho son de màrtirs. Perquè màrtir, al meu entendre, és el que dona la vida pel Crist i per confessar-lo, no per pertànyer a una ideologia o a un partit polític. És veritat que tant confessaven al Crist els que cridaven al morir: “Viva Espanya, vida Crist”, com alguns dels màrtirs, que els que cridaven “Visca Catalunya, visca el Crist”, com ho va fer Carrasco i Formiguera, condemnat per ambdues parts...

Però deixant de banda això, vaig entendre una mica el que eren aquells homes i dones que van patir una mort violenta en els primers dies descontrolats, víctimes d’un anticlericalisme –que potser era conseqüència d’errors eclesiàstics- quan em vaig veure ficada en la tasca d’escriure la vida d’una de les nostres “màrtirs” teresianes, la Beata Mercè Prat. Es tracta d’una monja jove barcelonina, amb una sensibilitat d’artista, aliena a qualsevol partit o ideologia política, que es veu obligada a sortir del Col·legi de Ganduxer, com la resta de la comunitat, que s’ofereix a dur a casa seva una germana portuguesa que no tenia on anar, i es troba amb uns milicians pel camí... Gràcies a la germana portuguesa que no va morir en el afusellament, perquè es va lliurar del tir de gràcia, vaig conèixer tot el que van passar i patir i amb quin valor i amor de Déu ho van fer. Va ser aleshores que vaig entendre des d’un altre vessant els que anomenem màrtirs d’aquells malaurats dies que tots volem oblidar i perdonar. I, que, por suposat no justificaran mai les “venjances” que no “depuracions” franquistes després del 39.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.