Reflexions sobre la Via Catalana

REFLEXIONS SOBRE LA VIA CATALANA

Què, és el que ha fet possible que tanta gent (com a mínim, han dit, un milió, sis-centes mil persones) confeccionés aquesta abraçada per tot el país?. S’han donat moltes raons i ben segur que totes hi són, i que és pot mirar des de moltes perspectives, un fet tant complex.

Després dels moments emotius, cal donar espai a la reflexió sobre els factors i les condicionis que l’han fet possible, i sobre els camins que ara s’obren , o es tanquen...

Personalment apuntaria, entre molts altres els següents factors:

1. El pas, la influència, la pedagogia, l’acció, el pensament, les actituds i sentiments de moltes persones, moviments, grups, entitats, que des d’anys han anat construint catalanisme en cultura, política, en la societat civil. Avui (19 setembre 2013) hi havia un article al Punt-Avui de l’ Antoni Dalmau, que recordava el Lluis Mª Xirinachs, dient que potser ni ell es creuria el que ara tots assistim. Seria llarga la corrua de persones que des diferents ideologies, responsabilitats i serveis han contribuït a preparar, a abonar un terreny que ara esclata en moltes persones.

2. La democràcia que a l’ estat espanyol s’ha anat consolidant. Estem assistint al temps més llarg de règim democràtic a Espanya. Això ha fet possible, construir unes estructures, uns estils, una convivència, una manera de fer, que confluint amb els desigs i tarannàs democràtics de molta part del nostre poble des de fa temps, tots hem evolucionat vers una demanda legítima de tota nació: tenir el recurs de l’ estat. No estic massa d’acord amb els que ara diuen que la transició democràtica es va fer malament, que es van deixar aspectes “a la cuneta” i que d’allà patim. Com que tot es pot mirar des de molts punts de vista, no nego que hi va haver reforma i no ruptura i que l’ estat autonòmic va ser una concessió a Euskadi i a Catalunya per frenar les seves aspiracions. Ara bé, potser no es podia fer res més. I de fet, l’estat autonòmic ha propiciat la confecció d’estructures d’estat a Catalunya, i ha posat les bases escolars, culturals i socio-polítiques perquè anés a més. De fet tota societat evoluciona, no es queda parada en unes estructures jurídiques d’un temps i avança (o retrocedeix, es mou). És irremeiable el pas del temps.

3. Unes noves generacions més joves, nascudes en democràcia, amb una part d’elles molt preparades, i amb ganes de conservar el benestar adquirit, treballat amb esforç pels seus pares.-mares i avis-àvies, i que no estan disposades ja a acceptar segons quines imposicions, segons quines “antigüalles” polítiques, segons quins arguments falsos, o decadents, o segons quines “falses solidaritats” imposades.

4. Una crisi econòmica que fa saltar tot: esquemes mentals, culturals, laborals, governs, estratègies polítiques, organitzacions polítiques , esglésies, propostes morals, etc. I a tothom ens costa adaptar-nos a possibles nous models socials que poden anar apareixent, a noves formes de fer política, i de construir la societat del present i del futur. El fet de que no hi hagi cap govern que pugui respondre als nous reptes plantejats en aquesta crisi global, fa cercar altres camins, inexplorables, aventurers?, però que poden com a mínim posar emoció i il·lusió a la recerca creativa de nous models i oferir futur a les generacions mes joves, que sempre necessiten un impuls emotiu que els defineixi com a generació.

5. Una construcció d’ Europa que es presenta cada cop més incerta, molt fonamentada en els diners, el comerç i l’economia en el sentit més adulterat del terme, i no com a elaboració de normes per la casa, per fer possible la convivència , la vida domèstica dels que viuen en un territori. Augmenten les desigualtats, es recapitalitzen els rics. Europa està molt condicionada encara per les grans Nacions-estat: Alemanya, sobre tot, i molt França , Anglaterra, Itàlia, i menys Espanya i altres. No es camina vers una Europa federal de les nacions. Els Estats-Nació es reforcen, temen perdre poder i de fet per construir Europa cal acceptar pèrdua de sobirania (Espanya ja l’ha perduda i sembla que no ho accepti). El moviment catalanista actual vers un estat propi dins d’ Europa és revolucionari, ja que apunta a una altra forma d’entendre l’ estat (de sobiranies compartides, sense fronteres, sense moneda, ni exèrcit propi) i una altera manera d’ entendre Europa, en la que els Estats actuals semblen no voler orientar-s’hi. El debat que s’ha obert sobre si una Catalunya independent formaria part de la Unió Europea o no, si podria tenir l’euro o no, és el símptoma de maneres diferents d’entendre Europa. Cal distingir entre el que és Europa com a geografia-continent, del que és Europa com a tradició i significació democràtica, del que és la Unió Europea, del que és la zona euro (hi ha països que no formen part de la UE i tenen l’euro, i viceversa) i del que és una forma determinada, d’entendre la Unió Europea, per cert, actualment molt mercantilista i basada en els Estats nascuts entre els segles XV i XIX,.

6. Un renaixement d’una nova esquerra. Considero que el fort moviment que ha fet possible la manifestació del 11 de setembre del 2012 i la via catalana del 2013 s’inscriu en el catalanisme popular. No estic massa d’acord en els que creuen que està liderat per la dreta o el centre-dreta i que l’esquerra ha quedat descol·locada. Alguns van més enllà i creuen que CIU (o millor CDC) amb aquest moviment tapa les seves “vergonyes”, les seves incapacitats governamentals, i la seva política de retallades i es reforça, amb l’ajut del poble mobilitzat. No nego que certs sectors de la dreta, i del centre-dreta s’han apuntat al moviment i poden tenir interessos propis. D’aquí a dir que lideren el moviment hi ha un pas molt agosarat i que caldria demostrar, si és que es pot.Com que els moviments socials són molt plurals i complexos, es poden mirar segons la ideologia i les simpaties i empaties de cadascú. Personalment més aviat penso que s’està construint una nova esquerra catalanista que ha posat al centre del debat polític el tema sobiranista i està arrastrant a altres sectors no esquerrans al projecte. Part de l’esquerra institucional, oficial ha quedat sorpresa i es va apuntant, segons cada sector, a mesura que avança la mobilització. Més aviat aquesta esquerra és més criticable per ser “poc d’esquerres” (poca anàlisi de classe, i d’estudi de la relació entre alliberament nacional i alliberament social, poca relació amb les bases , les inquietuds i els moviments populars, burocratització, proximitat al quart món, imitar actituds lucratives, consumistes, d’afany de poder i no de servei, i a vegades corrupcions, típiques de la dreta...) que no pas per ser “poc catalanista”. Per això han pres el relleu altres sectors (d ‘una ERC que també ha quedat desbordada però que ja tenia de fa temps aquest projecte, està en procés en ICV i EUIA, més fàcilment en els sindicats, també en sectors independentistes de fa temps, i cada cop en més gent del poble i sobre tot en entitats de la societat civil, com Omnium Cultural, en fundacions, grups, entitats sobiranistes que fa temps que treballen de forma dividida i fragmentada, que han confluït en l’ Assemblea Nacional Catalana).

7. Una continuïtat moderna de la tradició catalanista popular, de molts grups, partits, moviments, entitats , revistes, diaris i publicacions d’esquerres o de centre-esquerra, que des del segle XIX, han lligat l’emancipació social amb la nacional, com ho mostra i explica en el seus llibres l’historiador Josep Termes i altres. Sobre això tenim un patrimoni immens que cal estudiar, rellegir, i reinterpretar. Em refereixo als republicans federalistes, als anarquistes, socialistes i comunistes catalanistes, fundadors i consolidadors de diferents partits republicans, nacionalistes, catalanistes (1). Aquestes organitzacions es fundaren, es consolidaren, s’ acabaren, es fusionaren, es transformaren, evolucionaren, gràcies a moltes persones, algunes força conegudes però moltes d’elles, lamentablement, desconegudes o ignorades (2). A més també cal incloure en aquest catalanisme popular, totes les entitats, govern, institucions, consells..., que van treballar a l’exili i les que es van anar forjant o continuant en la clandestinitat en temps de la dictadura franquista (3). I finalment hem de comptar amb molta part del nostre poble que des de segles ha treballat, ha parlat el català, ha lluitat el país en diferents fronts , molts dels quals s’alegrarien de veure el que els nostres ulls veuen, i alguns d’ells fins i tot donant-hi la vida.

8. Si anem més a fons i intentem una anàlisi de classe, crec que es pot afirmar que s’està produint una transformació en el bloc dominant empresarial català i es fa més patent la divisió entre un empresariat lligat a l’empresariat i a la banca Espanyola i un altre que es posiciona cada copo més en un plantejament catalanista i per un estat propi. Es podria interpretar que aquesta classe empresarial catalana ha arrossegat el poble vers els seus interessos econòmic-polítics però també es pot interpretar que la força del catalanisme popular els està arrossegant a ells i negocien la seva posició dins del moviment. Això no vol dir, per tant, com acostuma a passar, que la construcció de l’estat català resti en les mans lliures del moviment popular de caire esquerrà, sinó que haurà d’arribar a un pacte entre les classes populars i les empresarials catalanistes, i ja es veurà el resultat que dóna, segons les condicions en que es doni i la correlació de força. Per il·lustrar aquesta anàlisi em refereixo a, un article de l’historiador Josep M. Solé Sabaté a El Punt Avui del 22 de setembre del 2013 en el que diu: “...a Catalunya és difícil creure que el moviment pel dret a decidir es cuini al Círculo de Economía o el Foment del Treball Nacional quan aquests ni tan sols han volgut assistir a una primera reunió”. I més endavant continua: “Els molt rics a Catalunya són unitaristes. Els sectors productius de la petita i mitjana empresa, els emprenedors, els professionals i el pinyol de tot, la gent treballadora de la ciutat i del camp està per la independència. La raó és fàcil, per justícia, llibertat, democràcia i per no ser una llimona a esprémer pels poders de Madrid que no paren i no acaben de malgastar, de viure en luxe i luxúria, de malmetre i espoliar-nos. Als que més als treballadors. Als qui viuen i vivim d'un sou”.

9. Si encara fem una mirada de llarga onada històrica, podríem afirmar que estem a les acaballes de l’Imperi espanyol. Segons els que han estudiat aquestes grans etapes de la història, els processo dels imperis, potser des d’un punt de vista més observador, experimental i intuïtiu que científic, els imperis duren uns 500 anys de mitjana. Ara per tant estaríem al final de l’ imperi espanyol que podríem dir que s’inicia el 1492 amb el descobriment de les Amèriques . Alguns autors catalans estudiosos de la “matemàtica de la història”, havien augurat que Catalunya seria independent pels anys 2020-2026. Pràcticament hi som. De fet Espanya va perdre les colònies sud i centre-americanes, durant el segle XIX i a finals Filipines i Cuba. En el segle XX ha perdut el Sahara Espanyol, Sid-Ifni, i Guinea. Ara resta Canàries, Catalunya (Països Catalans?), Euskadi, Galicia, i...Les posicions que han tingut els darrers governs espanyols siguin dominats pel PSOE o pel PP, han estat significades per la poca obertura de mires, la poca intel·ligència, per una mentalitat d’imposició legalista i a vegades “xulesca” i fent poc o gens per frenar la catalanofòbia que a vergades ells mateixos han propiciat. Tot són signes de decadència de l’imperi. La pèrdua de les olimpíades a Madrid amb tot el seu entorn i les goteres al Congrés (signe de problemes emocionals, segons l’espiritualitat de la càbala) són les anècdotes simbòliques d’aquest procés decadent. L’ estat espanyol (com l’ anglès, el francès, etc...) tendeixen a resistir-se davant l’augment de sobirania europea (força centrífuga), i l’augment de sobirania de les seves nacions internes (força centrípeta). El PP està liderant una procés cultural-ideològic-simbòlic de reforçament del patriotisme espanyolista que té la seva important influència en el poble, per tal de no perdre més "colònies", i en el fons per no perdre el finançament (que en molta part procedeix de Catalunya) del mateix Estat i de les capes privilegiades dominant que viuen directament o indirecta (corrupció, prebendes, favors, clientelisme, caciquisme, neo-feudalisme...) de l’ Estat. Intenten portar al poble espanyol vers un carreró sense sortida, perquè recolzi els interessos de les capes altes espanyoles. Caldrà que els pobles hispànics es desempalleguin i es vagin desentenent d’aquest procés decadent i es mobilitzin per una emancipació que prepari un futur millor per tots ells el que permetrà a la vegada unes relacions fraternals des de Catalunya-estat amb ells. Vist així, nosaltres, la població actual catalana, ens ha tocat viure això aquest final imperial, i hauríem d’estar contents d’assistir-hi. La “onada històrica” és forta i seguirà el seu procés, cada persona som poca cosa, tenim la llibertat de mirar des de fora, de posar-nos a un cantó o altre, però la onada va i seguirà navegant. Hem d’estar contents tots els pobles hispànics que d’un cop s’acabi aquest autoritarisme feudal, aristocràtic i imperial que ens ha dominat ben bé 5 segles.

10. Finalment cal destacar un conjunt de fets actuals, de diferents pes, i amb un grau d’influència també diferent, sobre el moviment catalanista actual, com són:

· L’ allargament en el temps del retorn dels diners que l’ Estat Espanyol deu a Catalunya, per lleis i pactes signats, el que comporta un empobriment del país, sobre tot afectant a les capes més baixes, en un temps de crisi, i influint en un creixent sentiment de ganes d’aturar l’espoli, pel que no es veu altre camí que la secessió.

· La sentència del Tribunal Constitucional que va retallar parts fonamentals de l’ Estatut votat pel Parlament, pel Congrés i pel poble català. Aquesta sentència fou deguda a que el PP i altres van denunciar l’ Estatut al Tribunal, per anticonstitucional.

· El seguit mediàtic i polític, de “falsedats” sobre els catalans i Catalunya, i de “catalanofòbia” que han contaminat l’ ambient a tot Espanya , des de fa uns 15 anys. D’aquesta “ideologia” racista en te molta responsabilitat el PP, i el que s’ha anomenat la “caverna mediàtica” de diaris, ràdios (COPE) , Telemadrid, Intereconomia, i darrerament la 13, de la Conferència Episcopal Espanyola. S’els fa molt difícil al PP i al seu govern, ara, negociar amb el govern català, o oferir alguna proposta de pacte, per sortir del carreró en el que estem, ja que té molts dels seus militants, i molta part del poble espanyol, en contra Catalunya, tal com el mateix PP ho ha creat. No entendrien el mínim pas que fes el govern PP en aquest sentit. Aquesta mateixa catalanofòbia ha fet créixer o fins i tot néixer en alguns, el sentiment independentista,, basat en el fet senzill i si voleu, simplista, de que a Espanya “no ens volen”. O “ens volen pels diners que donem?”. Per altra banda és curiós que ni artistes, ni intel·lectuals, ni partits (solament Izquierda Unida), ni periodistes (sols Iñaki Gabilondo i pocs d’altres). En temps de la transició vers la democràcia van parlar molts a favor de Catalunya, i de la seva autonomia, o sobirania. I ara què passa?, no tenen medis per expressar-se?, tenen por?, no saben què dir davant d’una crisi que els aclapara i els posa altres temes prioritaris sobre la taula? Estan contaminats també? Els sembla que si recolzen Catalunya, recolzarien a Convergència?

· Ens podríem preguntar perquè des de molts medis, i personalitats polítiques espanyoles ens fan arribar el missatge que els catalans som “garrepes” i poc solidaris amb les zones empobrides d’ Espanya. Aquesta asseveració a més de falsa, no té en compte el més mínim anàlisi de classe, ja que no es basa en el conflicte entre classes socials, sinó en el perillós i provocat conflicte entre territoris, com si tota Catalunya fos rica, i com si Extremadura, per posar un exemple, fos tota pobre, i no hi haguessin classes dominants. Però, a part d’això, possiblement també hi ha en la complexitat del fet, “enveja” dels catalans?, complex d’inferioritat que es transforma en un de superioritat?. O encara, no hi haurà una exigència de que els catalans donem més diners, a partir de recordar-nos que som “agarrats”, que “només mirem la pela per nosaltres” per així augmentar el nostre complex de culpabilitat, tocar-nos la moral i estimular la nostra generositat forçada?. Sigui el que sigui, les generacions més joves, aliades a altres de més adultes, que ens “hem atipat” de tanta manipulació, ja no estem disposats a seguir aquest joc, i anem veient que la única manera de relacionar-nos amb Espanya, és a través d’unes relacions d’igual a igual, d’ Estat a Estat, que seran molt millors, així ho veiem i desitgem, que els d’ara.

· La corrua d’entitats sobiranistes, que al recer o no de partits polítics catalanistes, al voltant o no de personalitats destacades, o al costat de centres de debat, culturals, etc. Aquestes entitats s’han anat forjant en aquests darrers cinc o més anys, i han confluït en l’ Assemblea Nacional Catalana, en un sorgit genial, després de superar una etapa criticada, fragmentada i potser massa personalista, donant exemple d’unitat, d’organització, de seriositat, d’eficàcia i de força popular impressionant. Aquest fet reforça l’anàlisi de que la base del moviment és fonamentalment popular, interclassista, però format sobre tot per una bona part de les capes treballadores i mitjanes, i alguna part de l’empresariat català.

· El gir que ha fet CIU, sobre tot CDC, d’apostar per l’ estat propi. Tots aquests fets ho han propiciat però també els posicionaments de personalitats com la de Jordi Pujol, i les dels darrers governs de CIU. Crec que ens equivocaríem si penséssim que CDC Artur Mas lidera el moviment, com sembla que alguns sectors del PSC i d’ ICV i EUIA així ho analitzen, el que els dificulta fer una aposta transparent pel procés, a partir d’un cert i visceral anti-convergentisme i d’una anàlisi que crec simplista de que CIU és un partir burgés o de dretes. CIU és un aglomerat molt més complex, al meu entendre, on hi participen gent de diferents capes socials, s’hi mouen persones amb sensibilitat social, i fins i tot socialdemòcrates. I encara que el seu programa sigui de centre-dreta, no veig convenient pel país, una irracionalitat en contra de tal partit, més aviat em sembla necessària una aliança pactada de partits de diferent signe en l’eix esquerra-dreta, per tirar endavant el país.

· La posició del govern del PP, alentida, sense resposta, repetint sempre el mateix: “diàleg i Constitució”, però no posant dates, ni fent propostes concretes, alternatives. Possiblement intenten que ens posem nerviosos, que “fallem” i tinguem alguna conducta violenta, agressiva, poc serena, o que ens cansem i defallim. No es veu que el moviment popular catalanista hagi perdut els estreps, tenim paciència, actuem amb pau, serenor i alegria, però sí que volem camí traçat. No volem allargaments indeguts del tema. Volem consulta perquè el poble es manifesti. A vegades he pensat que aquesta posició del govern PP, que no se si és poc intel·ligent, o procedeix d’una profunda ignorància del nostre poble, o d’unes anàlisis antiquades del que som, però que va augmentant el nombre d’independentistes, no sigui fruit d’un pacte tàcit-potser inconscient-entre CIU i PP perquè tots ja veuen que el millor per Espanya i Catalunya és la secessió i tots ja s’hi preparen (?). Potser una broma, però a vegades sembla que estiguin d’acord, paradoxalment, contraposant posicions, ja que l’efecte és el mateix: més independentisme.

Tot aquest moviment únic, cada vegada més, ens “obliga” a tots a prendre posició. S’està posant a primer pla en les taules dels bars, als busos, al metro, en les converses i sopars familiars i d’amics, en els llocs de treball, al carrer. Possiblement aquesta “dominància” del tema no solament posa nerviosos al govern del PP, i als partits no independentistes, sinó també a gent senzilla, que li sembla que ara “toca a parlar d’això” i la “imposició del debat a nivell tant extens” pot “molestar” i sentir que és un debat imposat. Ho comprenc, sobre tot si a algú, per diferents raons psicològiques, de la història personal, familiar , cultural o ideològica li costa canviar. Ara bé molta gent en poc temps ha fet el canvi i sociològicament és normal que molta gent s’hi apunti perquè la majoria s’hi va apuntant. Els fets dominants són això, canvi de majories, encara que s’hi apunten persones en les que la seva convicció és fluixa. És una de les debilitats de tots els moviments socials.

Notes:

(1) Entre altres especialment: Partit Nacjonalista Republicà, Unió Catalanista, Partit Republicà Demòcrata Federal, Centre Català, Centre Nacional Català, Centre Nacionalista Català, Federació Democràtica nacionalista, Esquerra Catalanista, Centre Nacionalista Republicà, Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partir Republicà Català, Federació Democràtica Nacionalista, Acció Republicana de Catalunya, Partit Socialista Revolucionari de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya, Confederació Nacional del Treball, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Partit Català Proletari, Partit Comunista Català, Estat Català, Esquerra republicana, Partir Socialista Unificat de Catalunya, Bloc Obrer i Camperol, Partir Obrer d’ Unificació Marxista, Unió de Rabassaires,...

(2) Entre molts d’altres persones com Joan Baptista Guardiola, Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Baldomer Lostau, Pi i Margall, , Josep Anselm Clavé, Josep Narcís Roca i Ferreras, Josep Maria Vallés i Ribot, Josep Coroleu, Sebastià Farnés, Domènech Martí i Julià, Valentí Almirall Francesc Macià, Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans, Ramon Pla i Armengol, Josep Comaposada, Antoni Rovira i Virgili, Eduard Xalabarder, Daniel Cardona, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Jaume Carner, Joaquim LLuhí i Rissech, Ildefons Sunyol, Lluis Domènech i Muntaner, Joan Ventosa i Clavell, Laureà Dalmau, Santiago Gubern, Albert Bastardas, Pere Coromines, David Ferrer, Claudi Ametlla, Antoni Sunyol, Xavier Gambús, Marcel·lí Domingo, Angel Samblancat, Agustí Pi i Sunyer, Alfred Perenya, Humbert Torres, Joan Peiró, Salvador Seguí, Lluís Companys, Ramon Aguiló, Enric Arderiu, Pere Màrtir Rossell i Vilar, Leandre Cervera, Josep Conangla, Josep Recasens, Jaume Aiguader, Macià Mallol, Joan LLuhí i Vallescà, Joan Casanovas, Anotni maria Sbert, Mar-Aureli Vila, Joan Comorera, Joaquim Maurin, Andreu Nin, Jordi Arquer, Pere Bonet, Victor Colomer, Jaume Miravitlles, Josep Tarradellas, Pere Comas, Antoni Xirau, Joan Casanellas, Josep Rovira, Josep Pallach, Enric Brufau, Joan Aleu, Joan Raventós, Gregorio Lopez Raimundo, José Antonio González Casanova, Alfonso Carlos Comín, Pasqual Maragall, Isidre Molas, ...

(3) Partits, grups i grupets, tertúlies, Centres catalans, com foren a tall d’exemple, sobre tot: Associació Democràtica Popular de Catalunya, CNT; PSUC, FNC (Front nacional de Catalunya), PSAN (Partir Socialista d’ Alliberament nacional), Front Obrer català, Moviment Socialista de Catalunya, Partit Socialista-Reagrupament, Convergència Socialista de Catalunya, PTE (Partir del Treball d’ Espanya), ERC, Estat Català, BEAN, i els sindicats CCOO, USO, UGT, l’ Assembla de Catalunya, i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.