Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La setmana passada encara vaig poder quedar amb en Pau Vidal sj una mitja hora, just abans que marxés a fer una breu estada d’unes hores a Manresa per “carregar piles” i tornar a viatjar  cap a Kenia, al camp de refugiats de Kakuma, on col·labora amb el JRS (Jesuit Refugee Service). En Pau i jo som com dues ànimes bessones: de la mateixa edat, d’ambients de joventut similars, arquitectes, teòlegs (en el fons som dos “pastoralistes” en els nostres àmbits respectius!) i amb una relació especial amb la Companyia de Jesús on ell segueix vinculat, etc.
 
Ens posem al dia, parlem de les nostres coses i, entre elles, també hi té lloc l’arquitectura religiosa. Li comento el disseny del pòster que estem fent al despatx pel “III Congreso Internacional de Arquitectura Religiosa Contemporanea” que s’esdevindrà a Sevilla. L’enunciat és el següent:
“Se proyectará UN PEQUEÑO ESPACIO DE SILENCIO Y ORACIÓN, adaptable a diversas circunstancias urbanas, donde se pueda acudir individualmente o en grupo para recogerse en silencio y adorar la Eucaristía.
El recinto debe contemplar la posibilidad de realizar eventuales actos de culto católico. Se valorará su polivalencia, transportabilidad y capacidad icónica.”
 
Li pregunto si aquest projecte podria ser útil a Kakuma, al camp de refugiats, i passem a parlar d’aquest “no-lloc” real, tan real que no hi ha possibilitat de treballar la terra, ni de implantar-hi cap empresa, ni de fer cap programació de futur de forma que tan sols es pot viure en el present de la subsistència mentre es fa el dol per la terra que s’ha deixat enrere. El que em va dient el Pau em dóna molt què pensar. La meva comunicació al congrés va sobre l’espai religiós als “no-llocs” (veure el “call for papers” aquí), però el que en l’àmbit acadèmic s’ha formulat com a no-lloc, com a espai de trànsit de la sobremodernitat (Marc Augè), no té res a veure amb aquests no-llocs reals que són els camps de refugiats, on habiten més de 44 milions de persones del nostre planeta.
 
Tant el no-lloc de la sobremodernitat com el no-lloc dels camps de refugiats plantegen el mateix repte a l’arquitectura religiosa: com crear un espai significatiu (un “lloc antropològic”) en la buidor de l’existència. Ara bé, les condicions d’aquest no-sentit en un i altre lloc són molt diferents, mentre que en el primer (l’únic “visible” en el món acadèmic) aquesta buidor  resulta com a fruit de la sobreabundància, en el segon es parteix d’una situació tràgica i silenciada. Hi ha un altre no-lloc que cal ser posat damunt la taula de les conferències i dels congressos, és el “Noland” del que parlen a “Entreculturas”. I això és el que faré en la meva ponència tot i que no ho tenia previst.

Ens acomiadem. Abans de marxar, descalç com va des de fa més d’un any, em lliura un petit present: una tela amb dues dones africanes pintades que treballen i porten infants. “Elles són les que aguanten el món” em diu. Ho accepto amb alegria. Aquesta petita tela forma part del record d’una trobada breu i fantàstica, potser amb això aquest objecte ja forma part de l’art religiós que ell defensa (veure articles seus aquí, aquí i aquí). Que Déu el segueixi beneint!.