Miquel Barbarà, degà-President del Capítol de la Catedral M i P de Tarragona, escrivia aquest article el passat 8 de setembre de 2013, Solemnitat de la Mare de Déu, Patrona de l’Arxidiòcesi, que hem volgut reproduir per la seva actualitat.
AL CARDENAL VIDAL I BARRAQUER. UN DEUTE ENCARA
Estem en deute amb el cardenal Vidal i Barraquer. Al Seminari no ens en van parlar mai. Només en feia esment el barber, el Sr. Julià. I ell, amb el seu llenguatge deia: si tornés el “cadernal”...(ho deia així) i quedava en suspens la frase. Hi va haver un pacte de silenci. Ni els seus més addictes en podien parlar, com és el cas del seu estimat secretari, el Dr. Joan Viladrich, que va estar amb el cardenal refugiat a Poblet, que el va acompanyar a l’exili i estava amb ell quan va morir a la Vallsainte, a Suïssa. El Dr. Viladrich era un home molt fidel i d’una gran reserva. Externament podia semblar que s’havia oblidat del cardenal. Però no. Ara sabem que mentre aquí es guardava una gran discreció, ell i altres prohoms, com el Dr. Carles Cardó, estaven en contacte i feien els seus informes a Roma.
Eren homes fidels, discrets i clarividents. Per exemple, en un d’aquests informes, si no recordo malament, dels anys cinquanta del segle passat, el Dr. Carles Cardó ja profetitza: ens volen dividir Catalunya i no per motius pastorals sinó per motius polítics. Han fet falta més de 50 anys per a executar-ho...però finalment s’ha fet. Honor al profeta i desgràcia als executors.
Va costar de recuperar la memòria del cardenal Vidal i Barraquer a causa de les persones més fidels a Franco que a l’Evangeli que ha de viure l’Església. Franco no el va deixar tornar ni viu ni mort. Quan va morir a Suïssa, l’any 1943, els monjos cartoixans van pensar que, com que el prendrien cap a Tarragona, no l’havien d’enterrar. Van deixar la caixa en un altar lateral de l’església esperant que el prenguessin cap a Tarragona. Va haver d’esperar 35 anys per a tornar a Tarragona, sense enterrar.
I encara l’any 1978, l’any del retorn de les despulles mortals – i ho dic amb seguretat perquè hi vaig intervenir – a l’hora del retorn vam tenir una certa por de què passés alguna cosa, de tal manera que el furgó amb la caixa de les despulles va arribar a l’Arxidiòcesi un dia abans del que consta oficialment. Va estar amagat en una església de la costa i l’endemà al matí va entrar el furgó a l’autopista, sortint-ne com si arribés de Suïssa.
El retorn de les despulles mortals del cardenal Vidal i Barraquer va ser una festa impressionant de tota la societat catalana. L’Arquebisbe Pont i Gol va constituir una comissió amplíssima en la qual hi estava representada tots la realitat eclesial i civil de Catalunya. Havíem pactat amb el President Tarradellas, a Sant-Martin-Le-Beau, que el Govern de la Generalitat no hi seria per evitar qualsevol interpretació política, però que el Govern vindria a Tarragona uns dies després a retre-li homenatge, com així es va fer. Tots vam poder apreciar que el seu cadàver està incorrupte.
Qui més va iniciar la recuperació de la memòria del cardenal va ser Mn. Ramon Muntanyola que va publicar el llibre VIDAL I BARRAQUER, el cardenal de la pau. Molts clergues s’hi van, ens hi vam, afegir. Després l’home clau per la recuperació de la memòria del cardenal de la pau va ser l’Arquebisbe Josep Pont i Gol. Aquest era molt conscient del que va ser i va fer al cardenal i tenia molt clar que havia de promoure el retorn de les despulles mortals del cardenal. Un home, Pont i Gol que, encara amagat en una golfa, on hi va estar durant els anys de la guerra, va veure per una finestreta el que passava a la plaça del poble, Palau d’Anglesola, en arribar les tropes franquistes, i en aquell moment – i té mèrit pensar-ho en aquella situació – ja va dir: no és això. Se li va representar clarament el que havia vist a Roma en temps de Mussolini. Pont i Gol ho tenia clar.
Per l’Arxidiòcesi de Tarragona és com un enigma que els dos capdavanters de les dues posicions de l’Església en aquells anys i en aquells fets fossin dos cardenals fills d’aquesta: el cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, i el cardenal Gomà, fill de La Riba. I els dos quan eren canonges de la catedral ja no s’avenien, ja tenien visions diferents de les realitats eclesials.
Sobre Vidal i Barraquer no solament hem de lamentar el silenci, o el menyspreu. No. Hi ha més: s’han escampat moltes falsedats, moltes calúmnies, moltes mentides o mitges veritats, que són les pitjors de les mentides.
S’ha fet molt en la recuperació de l’autèntica memòria del cardenal de la pau, però encara queda molt per fer.
Penso que hem d’estar agraïts a l’Arquebisbat de Tarragona que en la proximitat de les beatificacions a Tarragona de 522 màrtirs, hagi establert l’Any Vidal i Barraquer amb una sèrie d’iniciatives que van en la direcció esmentada. En honorar els que van ser martiritzats en odi de la fe no podem oblidar o deixar en la penombra moltes altres persones que van haver de sofrir altres classes de martiris. Hi ha persones que no els van matar, però els hi van destrossar del tot la seva vida. Un llarg, penós i molt dolorós martiri. Com és el cas de Vidal i Barraquer. Ell va acceptar que l’anaven a matar quan a Poblet va sortir a requeriment del comitè i va dir al beat Manuel Borràs, el seu Bisbe Auxiliar: vostè quedis aquí i faci tot el que pugui per l’Arxidiòcesi. El seu Vicari General, el Dr. Rial, va escriure que el cardenal Vidal i Barraquer era el primer màrtir. L’actual Arquebisbe, el Dr. Jaume Pujol i Balcells, ho afirma de manera clara i bella: La tristesa va acompanyar el cardenal Vidal i Barraquer fins a la mort. Va ser el martiri del cor. Era el Pastor de l’Arxidiòcesi en comunió amb el qual van morir els màrtirs que són honorats com a beats i molts altres que han de ser reconeguts per tots nosaltres encara que per ara encara no els puguem dir beats. Hem de fer un reconeixement a tots els que van partir d’una manera o altra la mort cruenta o la mort a base de cops que destrossen la vida, tant si tenen molt de reconeixement com si no en tenen tant.
Aquest any Vidal i Barraquer ajudarà, sens dubte, a disminuir el deute amb el cardenal. Amb paraules d’un dels promotors diocesans, Mn. Manuel Fuentes, ha de servir per a explicar en referència a Vidal i Barraquer el compromís amb l’Església catalana...l’esforç per crear ponts de diàleg...i es pretén recuperar també la seva tasca constant des de l’exili: el seu treball per la pau i la preocupació per protegir de la persecució la seva església.
Som fidels pel que fa a disminuir aquest deute. Segons un monjo cartoixà que l’assistia, el cardenal feia vida de monjo com un cartoixà i va dir: era un sant!. Augmentarà això el nostre deute?
Miquel Barbarà Anglès
________________
Foto: Escultura del cardenal Videl i Barraquer a Cambrils
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.