Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’experiència de Taizé, del 17 al 25 d'agost, per alguns ja familiar, va ser renovadora i profunda en tots els aspectes. En un ambient diferent, sense les preocupacions del dia a dia, se’ns va brindar la oportunitat de mantenir un diàleg personal i sincer amb Déu. La rutina diària girava a l’entorn de tres pregàries, una al matí, a les 8.15 h, abans de l’esmorzar, una segona al migdia, a les 12.30 h, en els moments previs al dinar, i la darrera a la nit, a les 20.30 h, un cop fet el sopar. 

En l’oració matinal, es donava la comunió, començant així el dia amb força, alegria i esperança. Totes les pregàries constaven d’una lectura, un temps de silenci i cants. Els cants, en llengües de tot el món, permetien fer-nos encara més partícips dels moments de pregària. En qualsevol altre moment, l’església estava oberta, per a qualsevol que sentís la necessitat de mantenir un moment personal de reflexió o de silenci. 

Per a molts era la primera vegada, per d’altres en canvi, era la quarta o cinquena, però en cap moment va ser una vegada més. Aquests dies són molt especials, una setmana per arrelar la nostra fe en Déu, per aprofundir-la i per agafar forces per als dies que ens esperen. Taizé és un oasis enmig del desert que cadascun de nosaltres recorre. I assedegats de Déu, ens omplim d’Ell. 

Però Taizé no ha estat només una setmana. Tots i cadascun de nosaltres hem de portar Taizé als del nostre voltant, a les nostres comunitats, famílies, amics... hem de mostrar tot el que hem descobert aquests dies als altres, ensenyar-ho per tal que tothom pugui apreciar l’amor que Déu ens té i ens professa. 

En aquests dies, individualment i en grup hem fet un pas més en la nostra fe, reafirmant les nostres creences, perquè per poder-les mostrar als altres primer hem de ser plenament conscients de com vivim la nostra fe, ja que ser cristià, és una manera de viure. Una manera de viure que hem de treballar, i que ens pot conduir per senders difícils, i dies com els que hem viscut son els que ens ajuden a aturar-nos i reflexionar. 

En qualsevol moment podíem observar algun senyal que Déu era present allà, al nostre costat. I encara que en el dia a dia sigui més difícil, hem de saber trobar aquests senyals, perquè Déu és present en els que ens envolten: els amics, la família... només hem d’observar el nostre entorn.

Després d’un any dur, ple de problemes, de cansament i d’angoixa, tornem a casa, ja a punt per tornar a començar, amb més forces que mai, i tot i que sabem que arribarà el dia en que flaquejarem, hem de seguir forts, arrelats en Crist i en la fe. 

Una setmana a Taizé, ens ha unit com a germans, i tot i que ens separem, dins el nostre cor sempre tindrem presents tots els moments i les persones que ens ha regalat aquesta setmana.
 
Aniol Peracaula, jove del bisbat de Girona
 


Taizé, retrobar-te amb un vell amic
 
 
Qui em diria a mi que al bell mig de la Borgonya francesa em retrobaria amb un vell amic: el silenci. Taizé és un lloc per a cercar dins teu, un lloc per a trobar dins teu tresors amagats i fins i tot pedres grandioses que enfosqueixen el teu ésser. Sembla increïble poder trobar el silenci enmig d’un oceà de gent tan jove com tu.
 
Cadascuna de les experiències viscudes allà, des d’un temps de silenci, les introduccions bíbliques, les pregàries comunes, el testimoni dels germans, les passejades pel llac o pobles del voltant, les llargues nits en què l’església mai no resta buida… converteixen Taizé en un lloc adherit a la lògica de Déu.
 
Joan Pau II va dir: «Es passa per Taizé com es passa per una font.» Aquesta frase defineix per a mi realment què és Taizé: és el glop d’aigua fresca que et prepara per a un llarg camí, que et dóna esperança, l’esperança de veure una font —enmig d’aquest viatge tan difícil— en un lloc inesperat, com si d’un camp ple de cards sorgís una flor. Hi ha una manera millor per encarar el nou curs?
 
Si teniu la possibilitat de conèixer Taizé no ho dubteu! És un pelegrinatge al cor, és comunió, és pau amb tu mateix, amb els altres, i d’aquesta manera trobes Déu, un Déu-Pare que ens estima.
 
Albert Gener Martínez, jove de l'Arquebisbat de Tarragona