Capvespre d'estiu

Les tonalitats del blau del cel van transformant-se, es mouen i alhora s’enfosqueixen amb infinitud de tons grisos. El vent bufa amb intermitència, a voltes amb violència puntual i, ara com a brisa del capvespre.

Les muntanyes mostren la seva verdor intercalada amb el color vermellós de la terra que les conforma. El silenci és interromput pel cant d’un gall que va a deshora, pels lladrucs dels gossos del voltant que semblen pressentir la tempesta, pel cant d’alguns ocells que s’apressen a cercar recer en algun niu proper.

Les papallones han deixat de voletejar, i ens alegren la vista amb els seus colors.

Les orenetes fa estona que han començat a volar cada cop més baix, com si volguessin contrastar que el raïm de les vinyes segueix el camí que l’ha de dur a la verema.

I alhora, l’olivera, la vella olivera -quants anys deu tenir? Quants jocs de canalla haurà vist?- manté la seva serenor amb la senzillesa de les seves branques farcides de petites olives, embolcallant el silenci amb la seva remor.

Tot descansa al seu lloc, esperant no se sap ben bé què… Potser la tempesta del capvespre guarnida de llamps i trons que la fan majestuosa en la seva força i el seu perill, o potser només serà un petit xàfec d’estiu que refrescarà l’ambient i traurà els cargols a passejar…. O tant sols fa temps per a veure aparèixer la lluna que il·luminarà la nit amb la seva plenitud rodona.

Tant se val...! La menuda hi és. El seu pare assegut a la cadira, silenciós, gaudint del paisatge, tremolós davant la ventada que refresca l’ambient l’observa tant embadalit com jo. A ambdós ens captiva la seva visió, i un pessigolleig de sentiments indescripti-bles, nascuts de l’estimació, ens recorre el cos. Ni tant sols la remor del vent pot trencar aquest instant, perquè en el fons ells són part del Tot, i m’omplen de belles i tendres sensacions que m’ajuden a situar un garbuix de sentiments que m’envaeixen, i veure-ho tot des d’una serena perspectiva que va més enllà de mi mateixa.