Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En la democràcia, el ciutadà transfereix a l’Estat determinades competències personals, entre les quals hi ha l’exercici de la violència i l’ús dels diners per a serveis públics. A partir del pacte social, l’Estat concentra el monopoli de la violència, tal com ho defineix el sociòleg Max Weber. L’exèrcit, la policia, la guàrdia civil... són concrecions d’aquest monopoli. Les implicacions són més grans, ja que afecten també el sistema judicial i penitenciari. El respecte als drets de les persones, la seva raó de ser com a servei, la recerca del bé comú, l’ús proporcionat de la força, la prioritat de la convivència social, la transparència en l’ús de recursos públics, els principis de la justícia i la no-discriminació... són requisits indispensables perquè no es corrompi aquesta transferència de la ciutadania a l’Estat. La violència pot tenir molts rostres. Pot ser física, fiscal, moral, judicial, cultural, lingüística... En el camp econòmic, passa una cosa semblant. L’ús de paraules com ara impostos o tributs no és inofensiu. El sentit d’obligació preval sovint per damunt del valor de la solidaritat.
 
Contínuament els governs tenen la temptació de fer servir els instruments de l’Estat en benefici propi o per a l’expansió de les seves polítiques. Crec que en els últims temps el govern de l’Estat espanyol manipula les seves competències, fora del marc democràtic, per contrarestar les iniciatives que han sorgit a Catalunya sobre el dret a decidir i l’aspiració a la independència. La violència econòmica com a avantsala d’altres violències que esperen el seu torn. Per afeblir els seus líders, en especial el president de la Generalitat, i per provocar el rebuig dels ciutadans catalans cap als seus propis governants tortura econòmicament el país, reparteix arbitràriament els dèficits permesos per Brussel·les, presta com a obsequi i almoina una part dels diners que abans ha recaptat ferotgement, no paga el que deu, provoca retards per aguditzar l’angoixa, incompleix les inversions previstes als pressupostos, paga generosament des del centre, passant per alt l’autonomia, per transmetre la idea que ells són els únics fiables, impulsa una sagnia impositiva comunament entesa com a espoli fiscal, aplica mesures errònies d’austeritat tal com imposen diversos organismes internacionals...
 
Els errors propis dels catalans (gestió parcialment irresponsable de l’economia en l’època del tripartit, inhibició en l’acció de govern pels partits polítics per no cremar-se...) aguditzen el problema, la causa principal del qual es troba en mans de l’Estat.

Els resultats els podem veure: els pilars del benestar s'estan dinamitant en perjudici dels pobres, l'estrès tributari s’acarnissa amb els ciutadans catalans, els pagaments a col·legis i farmàcies s’allarga... Violència contra els ciutadans. El pacte democràtic s’ha esmicolat.