Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

La pregunta del papa Francesc ressona amb claredat a dins de la Catedral de Sant Sebastià de Rio de Janeiro, plena d’argentins, així com a l’exterior, on s’amuntegaven més de 30.000 joves sota la pluja: «Què és el que m’espero com a conseqüència de la Jornada de la Joventut?» La resposta, sorprenent: «Espero enrenou. Que aquí dins hi haurà enrenou, n’hi haurà. Que aquí a Rio hi haurà enrenou, n’hi haurà. Però vull enrenou a les diòcesis.» Les jornades no es redueixen a una setmana. Tenen conseqüències. Si no arriben a les diòcesis, no serveixen per a res. Com interpretar el significat de la paraula enrenou (lío en castellà)? Vaig a les traduccions d’aquest discurs que publica la web del vaticà: bruit (francès), noise (anglès), chiasso (italià), barulho (portuguès) i wirbel (alemany). És a dir, xivarri, soroll, bullícia, remolí... Tot això no només a les JMJ, que està molt bé, molt televisiu. A la vida quotidiana, a les diòcesis.

Es tracta de no quedar tancats en una bombolla, sinó de sortir al carrer. La mundanitat, la instal·lació, la comoditat, el clericalisme... dificulten la missió. L’orientació és nítida. «Les parròquies, els col·legis, les institucions són per sortir.» Són mitjans per a un fi, però tendeixen a convertir-se en un fi en elles mateixes. L’ànima apostòlica es debilita. El Papa és conscient del que diu, però no es fa enrere: «Que em perdonin els bisbes i els capellans, si alguns després us armen un enrenou a vosaltres, però... és el meu consell.»
Les institucions necessiten governants. Les comunitats cristianes, animadors. Els bisbes i els rectors no poden abdicar de l’animació per centrar-se en el govern. És la temptació continguda en la dinàmica institucional. El govern tendeix a la llunyania, l’aïllament, a la síndrome del palau, a pontificar. L’animació implica barrejar-se entre la gent, tenir olor d’ovella, sentir el batec de les persones. Els criteris mundans busquen el poder, el domini, el prestigi, els diners... Jesús no es doblega davant seu i estimula els seus deixebles a un altre estil de vida: «Però vosaltres no heu d’actuar pas així» (Lc 22,26). El Papa és coherent amb el que predica. Manté la seva residència a la casa Santa Marta per estar a prop de la gent, per no quedar segrestat i ser inaccessible. El papamòbil, per a desesperació dels serveis de seguretat, ja no serveix. El perill és evident. Sempre hi pot haver un boig que dispari. Voler atallar tots els riscos aïlla. Guiar-se per la prudència, però no per la por.
Les diòcesis, les parròquies... prefereixen la pau dels cementiris o la vida de les places públiques? Els consells diocesans o parroquials, són organismes per impulsar la vida de les comunitats cristianes o reunions on es valora més el silenci que la participació? Es posa l’accent en la submissió o en la corresponsabilitat?
Tot això, uns i altres, des de la fe en Crist. Una fe que no sigui liquada. Una fe sòlida.
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.