Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El president d’una empresa catalana, mundialment coneguda, farà un anunci. Directius i treballadors de luxe ocupen les primeres files. Els reporters gràfics disparen els flaixos sense parar. Les càmeres de televisió transmeten les imatges en directe. S’endevina la notícia, però se’n desconeixen els ets i uts. No es tracta d’una conferència de premsa. Qualsevol pregunta en distorsionaria l’impacte. Cal una pausa de reflexió i de silenci per encaixar els sentiments. Sandro Rosell, president del Futbol Club Barcelona, confirma oficialment els rumors. Tito Vilanova ha recaigut en la seva malaltia i no podrà continuar al capdavant del primer equip com a entrenador. Després de demanar a tothom respecte en aquest procés, el president diu: «Us demano que penseu primer en les persones i, després, en el club.» Coherent amb la pràctica del club que presideix. En la temporada anterior aquest criteri s’ha aplicat dues vegades. Una, amb el mateix entrenador en no buscar-li substitut, i posant en perill el compte de resultats esportius i econòmics. Dues, amb un jugador com Abidal, a qui es va renovar el contracte per un altre any sabent que seria una temporada en blanc.

El president del govern espanyol té sobre la taula un tema candent: què fer amb Bankia? L’entitat bancària, cobejada per membres egregis del seu partit, presenta uns forats enormes. No hi ha gaires opcions, però n’hi ha: rescat, fallida i fallida controlada. El rescat implica destinar una quantitat ingent de diners per reflotar l’entitat. Quantitat de diners que s’haurà de sostreure de partides destinades a la sanitat, a l’educació o als temes socials. La decisió que es pren consolida el principi següent: «La institució primer i les persones després.» La Direcció General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, Departament d’Economia i Coneixement, ven immobles per pagar el sou dels funcionaris i fer els pagaments més imminents. Mentrestant, la seu de Bankia a la plaça de Catalunya de Barcelona resulta intocable. N’hi ha que garanteixen una injecció de milers de milions necessaris.

Tant les institucions com les persones requereixen la seva atenció, però no és el mateix posar l’accent en unes o en altres. En la situació actual es dóna prioritat a les dades macroeconòmiques, a les polítiques d’austeritat només en certs àmbits i al manteniment obcecat de megaprojectes (com els Jocs Olímpics de Madrid 2020 o les línies de l’AVE amb dèficit crònic) en detriment de les persones. Mentrestant, el talent dels nostres joves es malgasta a les cues de l’atur en un viatge sense futur.

Cadascú en el seu àmbit pot aplicar aquest principi: pensar en les persones primer i en les institucions després. Quines conseqüències es desprenen en la vida pràctica si s’utilitza aquest criteri d’actuació?