Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Després del viatge al Brasil, la reforma del papa Francesc no té marxa enrere. La reparació de l’Església que ha de representar el seu pontificat ja està a mig fer. 

En les expectatives del viatge, alguns havien apuntat la possibilitat que el viatge fos el moment per fer un gest de reconciliació amb algunes de les figures mítiques de la Teologia de l’Alliberament, i altres esperaven que el papa “ensopegués” amb alguns dels punts més polèmics de la doctrina catòlica. Ni una cosa, ni l’altra. No s'ha perdut en els detalls i ha anat a l'essèncial. També s’ha anat dient que després dels gestos inicials del mandat calia veure les decisions (nomenaments) per saber realment que es podia esperar d’aquest papa.

Doncs ja no cal. Sense aportar gaire res de nou al que ja haviem sentit d’aquest papa, al Brasil amb les seves paraules ha teixit definitivament, de manera clara i precisa, i amb repercussió mundial, seu programa. A partir d'ara queda definitivament clar que hi ha moltes coses que s’han de fer d’una altra manera. Perqué ho ha demanat directament, personalment, no com un discurs genèric d'allò que estaria bé o que seria bonic de veure. 

Potser dissabte va ser el dia que més clarament va desplegar el seu tríptic. En la homilia amb els bisbes i la posterior trobada amb l’episcopat del Brasil, amb un extraordinari discurs, va explicar com ha de ser l’Església. L’Església dels deixebles d’Emaus, “que s’adona de les raons per les quals la gent se n’allunya, raons que ja expliquen en si mateixes els motius per a un possible retorn”, que assegura “no la unanimitat, sinó la veritable unitat en riquesa de la diversitat”, que “no s’imposa”. I dir que "potser l'Església tenia respostes per a la infància de l'home, però no per a la seva edat adulta...", és anar fort.

En la trobada amb el líders brasilers, l’aportació de l’Església per fer “una societat més justa”, sent veu “dels crits que clamen justícia”, en un entorn “beneficiat per la laïcitat de l’Estat” i de “diàleg”. I solidaritat, una de les paraules més repetides en els discursos.

I en la vetlla de pregària del dissabte -junt amb l'expresiva trobada amb els joves argentins-, explicant als joves que vol dir creure avui. Un trobada amb Jesús que t’ha de canviar la vida. Que és anar a “contracorrent” però que alhora vol dir ser “constructors de l'Església i protagonistes de la història”. Per després, diumenge, convidar-los a sortir a proclamar-ho per fer “un món nou”.

De fet, el conjunt dels discursos tanquen un cercle. Tots es poden enllaçar en aquest mateix enfilall. Si parteix del món, ofereix com a sortida als seus mals la proposta de Jesús. Si parteix de la fe o de l’Església, sempre en referència a l’amor i el servei als altres, al món. Un cercle virtuós, d’una Església que és “transcendència i encarnació”. Mateu 25 i les Benaurances, pel que “serem jutjats”. Res té sentit sense aquest diàleg constant de dins cap a fora i de fora de cap dins. 

Amb això, crec que ha arribat la reforma. Perquè tots els “ismes” dins de l’Església han quedat fora de joc. Als integrismes ja no els queda on agafar-se. I als progressismes els exigeix una seriosa revisió.

És com si Francesc ens hagués muntat la seva 'flash mob'. Tothom pot anar una mica fora de ritme i té la seva gràcia. No ha de ser una coreografia soviètica. Gairebé només amb les ganes i l’alegria n’hi ha prou. Però si és forçat es nota. Molt. I ha de ballar tothom. I cal roba còmode, de sortir al carrer. I qui no balla, queda en evidència.

És el que fan les paraules senzilles, clares i directes del papa Francesc. Deixar en evidència els que es diuen tan catòlics però ballen una altra cosa (poder, diner, carrera eclesiàstica, vanagloria...) o estan petrificats (privilegis, normes, receptes, tòpics, prejudicis...). I això és més revolucionari que reescriure el Codi de Dret Canònic de dalt a baix.

A Brasil, ha arrencat definitivament la reforma de Francesc