Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

L’expansió del budisme i de l’hinduisme a Occident i la recerca de l’espiritualitat oriental a través del ioga, del zen i de la meditació transcendental han ocasionat un apogeu de la pràctica de la meditació. Avui hi ha nombroses propostes de cursos, seminaris i tallers per aprendre a meditar. N’hi ha que es pregunten, des de l’àmbit cristià, si hi ha pràctiques similars a les comunitats cristianes i si es poden trobar en la tradició eclesial orientacions i mètodes sobre la meditació. S’ha prescindit massa a la lleugera d’una pràctica que, ben utilitzada, enriqueix la vida espiritual dels cristians. Un sector important ha reduït la vida de pregària a l’assistència a la missa dominical, fora de la qual no realitza altres pràctiques de pregària. Cal abordar aquest tema amb serietat si es vol ajudar a tenir una vida cristiana més plena i nutritiva. Hi ha una meditació específicament cristiana? Si és així, en què consisteix? En què es diferencia, per exemple, de la meditació budista? Pot complementar-se amb les pràctiques orientals? Convé lliurar-se a la meditació com a camí per progressar en la vida espiritual?

La meditació opera en la dimensió mental de la persona. La respiració, la postura física, els ulls tancats... són recursos per endinsar-se en el món dels pensaments i apaivagar-los perquè no discorrin en la voràgine del caos. Produeix efectes psicològics beneficiosos perquè s’afavoreix l’accés a la consciència, s’afronta el buit i es depuren els pensaments mecànics. Els sentits ens obren al món exterior. La meditació, en canvi, ens submergeix a l’interior, des d’on la realitat es percep d’una altra manera. La neurociència explica la funció terapèutica que la meditació produeix en la persona per flexibilitzar l’òptica de la vida des de la llibertat. Entendre els mecanismes mentals resulta útil, es converteix en una ajuda extraordinària, però insuficient. El cristianisme valora la meditació com a pas propedèutic per a un bé superior. En la pràctica de la lectio divina, hi ha quatre fases: lectio, meditatio,contemplatio i oratio. El pensament (meditatio) es converteix en prolegomen de l’amor (contemplatio). Santa Teresa de Jesús ho resumeix clarament: «És bo discórrer una estona, però que no s’escoli tot el temps en això, perquè la substància de la pregària no està a pensar molt, sinó a estimar molt i estimar és complaure Déu en tot.» Els monjos i les monges dels monetirs i altres persones espirituals poden acompanyar en aquest camí. Serveix com a guia qui practica primer allò que transmet. Quan Jesús es perd al temple, Maria no entén la seva resposta. L’evangelista afegeix: «La seva mare conservava tot això al seu cor» (Lc 2,51). Hi ha un moment en què la meditació s’obre al misteri i aleshores només queda espai per a la contemplació i l’amor.
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.