Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
La transició política, després de la mort de Franco, va obrir un horitzó ple d’esperança, dinamitat poc després per actituds antidemòcratiques, subjacents al llarg de la història espanyola. Resumeixo els dos grans errors de la recuperació democràtica.
Primer, tots com Catalunya. Quan es va dibuixar el futur del país, amb el desig de superar els problemes del passat, es va optar —amb sang, suor i llàgrimes— per la unitat en la diversitat. Només aparentment i amb l’única excepció del concert basc-navarrès. Catalunya en la seva autonomia es va convertir en el punt de mira. L’objectiu era no ser menys que Catalunya perquè no fos diferent dels altres. La solució d’Adolfo Suárez va ser el «cafè per a tots». Una manera de diluir l’especificitat catalana i d’entrar en una dinàmica de comparacions que condueixen a un carreró sense sortida. La predicció de Josep Tarradellas s’ha acomplert: «17 autonomies, 17 parlaments, 17 policies. Això és xauxa. Això no pot funcionar bé.» El sistema que suposava eliminar estructura estatal per distribuir-la a les autonomies no es va implantar mai. L’alt funcionariat, la casta, els poders fàctics, el franquisme latent, les elits extractives... han lluitat amb dents i ungles per mantenir els seus privilegis. No han perdut mai la batalla. Les duplicitats quedaven assegurades. Cada decisió de Catalunya era criticada pels altres per ser posteriorment imitada amb la finalitat de no ser menys. S’han aconseguit algunes fites, però no s’ha canviat la mentalitat de fons.
Segon, Catalunya com tots. La frase de Wert ho reflecteix, només en part: «Cal espanyolitzar els nens catalans.» L’objectiu traçat conté una càrrega en profunditat. Es va començar a posar en pràctica fa uns anys. El darrer pas és la reforma de les administracions. Si la Generalitat parla de construir estructures d’Estat, l’Estat pensa a prendre-li les competències d’una autonomia relegant la Constitució que invoquen tant. Per a això, teràpia d’electroxoc: atac sistemàtic a la llengua pròpia (immersió lingüística, destrucció de la unitat lingüística...), sagnia fiscal sense concessions, aïllament estructural (traçat de l’AVE, AENA, rodalies, ports, autovies...), utilització dels mitjans de comunicació per enverinar les relacions ciutadanes, control del poder judicial sotmès a la voluntat executiva, burla a la democràcia en el tema de l’Estatut, boicot comercial, ús de la por, obstrucció en les eleccions polítiques... Res no és espontani. Tot obeeix a un pla minuciós, executat de manera implacable. Es prefereix una Catalunya en coma que una Catalunya lliure. Un altre error històric. Així només es genera frustració i s’aguditza l’independentisme. El dilema bíblic continua vigent: esclavitud dels faraons o travessia pel desert cap a la Terra Promesa. 300 anys no han estat prou per aniquilar la identitat de Catalunya. N’hi ha que ho volen intentar novament. A qualsevol preu.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.