Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 
Pensar el futur és una condició sine qua non però no suficient per tal que sigui lluminós. Vivim immersos en una enorme perplexitat perquè en poques dècades hem passat de la «lluita per la dignitat» a una «indignació generalitzada» per la proporció, àmbits, protagonistes i efectes dels fraus, desequilibris i agressions. Conscients, alhora, de la limitació i necessitat de la praxi ètica, no ens hem quedat amb els braços plegats i hem procurat cercar respostes a noves situacions: «ètica dialògica», «ètica de mínims», «nètica» o «ètica hacker», «educació en valors», «educació per a la ciutadania»... Els analistes de casa nostra parlen de la vivència d’uns «valors tous» per la seva flexibilitat i versalitat en una societat en què regna l’individualisme que defuig de l’estandardització mitjançant la personalització en la manera d’aplicar-los.
 
Convé una «ètica del bon futur» o «futurètica», amarada per la voluntat i l’activitat de construir un món diferent, un món millor. Una ètica centrada no tant en una disciplina ni en la galàxia dels valors, sinó en l’aprenentatge de les capacitats i les competències ètiques, i el compromís que se’n deriva. Polaritzada per la seducció i la responsabilitat d’un nou desenvolupament que suposi una manera diversa de créixer. L’ètica del bon futur parteix de l’optimisme antropològic que fomenta l’assoliment de fites, estimula el pensament positiu i l’esperança. Es recolza i prioritza la responsabilitat dels actes propis i les seves conseqüències, de l’herència a les noves generacions, de la recerca científica, i de la dimensió social, econòmica i cultural de tota institució. Una ètica conscient de la necessitat d’un llarg període formatiu en el qual la família, l’escola i, especialment, la universitat, tenen un rol bàsic. Durant la formació universitària és quan els joves van configurant el seu tarannà com a ciutadans, professionals o científics. Aquest és un escenari d’excel·lència pel tempo i la missió universitària. Una ètica, d’altra banda, de la sostenibilitat personal, ecològica, empresarial i urbana, i, per tant, de la qualitat i no quantitat, de la reinvenció a través de la innovació i creativitat. Amb límits a la despesa, producció i benefici i, en conseqüència, amb un clar procés d’aprenentatge davant dels límits ja des de petits. Una ètica que no tingui ni por ni vergonya a focalitzar l’acció vers el bé i la bondat. L’ètica del bon futur requereix de la memòria per tal de no perdre en cap moment aquelles referències que mai no s’hauran de repetir.
 
Una ètica, en definitiva, inclusiva i que sumi forces i arguments, però, especialment, que posi en el centre la persona i les persones, el seu desenvolupament integral i el bé comú, i que identifiqui els pobles del món i el nostre segle pel compromís per l’ethos.  
 
Publicat a Catalunya Cristiana, núm. 1760, de 16 de juny de 2013, p.11.