Captaires

Sempre hi ha hagut captaires al carrer, però ara han augmentat en nombre de manera clarament perceptible. De vegades, es col·loquen en actituds humiliants. N’hi ha que, de genolls, abatuts, aguanten un recipient petit a la mà per recollir les monedes. Altres, amb un cartell, en el qual, fent cas omís de l’ortografia, exposen el seu drama personal. Uns quants, amb les seves pertinences escasses i brutes, porten a sobre tot l’aixovar. També demanen almoina. N’hi ha algun que s’atreveix a demanar un entrepà perquè confessa que té gana. Altres mostren les seves extremitats deformes per suscitar compassió i així obtenir-ne un guany. En veure’ls, els vianants passen pel seu costat i dins seu es remou una sèrie de registres mentals i emocionals ben variat: indiferència, sofriment, actitud generosa, pensament crític, rebuig, desconfiança, sentiment de culpabilitat, mirada compassiva... Deterioren el paisatge de la ciutat, perquè introdueixen una pinzellada de sofriment i una imatge poc estètica. Però és la realitat humana que aflora. Els arguments tradicionals ja no serveixen. La crítica fàcil contra ells ha perdut vigència. Anomenar-los ganduls i convidar-los a treballar, ara sona a sorna. Ni tan sols tenen feina els que acumulen llicenciatures i màsters, que estan a la llista de l’atur i que somien amb una «mobilitat exterior», eufemisme ministerial per indicar la fuga massiva de joves que no troben futur al seu país. Els captaires, al contrari, potser sense estudis, s’endinsen en un carreró sense sortida. No poden somiar, perquè totes les seves energies es consumeixen per sobreviure.