Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Des de fa dues setmanes, Turquia torna a encapçalar les notícies. Des de fa quinze dies, uns pocs manifestants contraris a la urbanització d’una cèntrica plaça d’Istanbul han catalitzat el malestar d’un important sector de la població. Les notícies majoritàriament contràries a l’actual primer ministre de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan, líder de l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament, en el poder democràticament, és a dir després d’eleccions competitives i transparents, des de l’any 2002) ens mostren un polític autoritari –fins i tot fonamentalista– que pretén islamitzar el país i acabar amb l’herència de la cultura laica del pare fundador de la República de Turquia, Mustafa Kemal Atatürc.

El balanç d’aquests deu anys de govern d’Erdoğan, sempre al meu entendre, és molt més positiu del que pot semblar ara. A més de modernitzar econòmicament el país i de redistribuir la riquesa reduint-ne les desigualtats endèmiques, en l’àmbit de les llibertats i els drets, i com a conseqüència de diverses sentències del Tribunal Europeu de Drets de l’Home, ha abolit la pena de mort, reformat l’exèrcit, permès la llibertat religiosa i altres aspectes derivats de l’aspiració inicial –ara mig qüestionada- d’ingressar a la Unió Europea. Ha endegat, per primera vegada, converses de pau amb representants del poble kurd. És cert que, en consonància amb la ideologia del seu partit –islàmic moderat– ha rebaixat la cultura laica constitucional. El seu partit no deixa de ser un intent de conciliació entre un projecte de liberalisme social i les conviccions religioses islàmiques (probablement similar a les democràcia cristianes –ara pràcticament extintes– dels anys 50). La importància del seu projecte polític és essencial i referencial per a molts altres països de matriu islàmica. El món islàmic, des de la descolonització, s’ha mogut entre els règims nacionalistes autoritaris, repúbliques laïcitzants on governaven petites elits, i règims teocràtics com Aràbia Saudí o Iran. I quasi sempre sota estructures militars o dictatorials.

Per això, l’assaig d’Erdoğan pren una importància singular en el món islàmic. El seu intent de conciliació i equilibri entre un sistema constitucional democràtic i la religió islàmica, practicada per la gran majoria de la població, apunta camins indispensables de transformació. A Europa, hem de fer un intent d’interpretació més equilibrat.

Com passa amb tots els polítics, també a casa nostra, deu anys de govern amb majories successives, acaben per convertir el país, al que has de servir, en el teu jardí privat. Per això els americans tenen constitucionalment la limitació de mandats. Intueixo que poden existir derives d’aquesta mena. També, les elits que han manat ininterrompudament en aquest país durant bona part del segle XX han volgut fer sentir la seva veu en contra de les elits que representa Erdoğan. El risc d’escissió entre la Turquia occidental i l’oriental, entre la laica i la religiosa, existeix. La seva capacitat d’entesa marcarà el futur d’una de les zones més delicades de la geografia humana.