La difícil comunió eclesial

La Comissió Nacional de Pastoral de l’Església Catòlica a Hondures, ens va convocar a un Congrés sobre “Eclesiologia de comunió” realitzat del 28 al 30 de maig. La finalitat del Congrés ha estat la de reforçar el procés de “renovació de les parròquies” que portem fent a Hondures des de fa tres anys. Naturalment, la inspiració principal d’aquest procés neix de la V Conferencia General del Episcopat de Amèrica Llatina, és a dir, del Document d’Aparecida, que és un santuari marià del Brasil on se celebrà aquesta Conferencia a l’any 2007. Però amb motiu de l’Any de la Fe, el Congrés s’ha centrat també en allò que el Concili Vaticà II va suposar per a l’església a América Llatina.

El que motiva, però, aquest comentari sobre una reunió que és normal en la marxa de la nostra Església a Hondures, és el fet que, justament, en el dies previs al Congrés, els mitjans de comunicació van ventejar el problema existent entre el bisbe emèrit de la Diòcesi de Santa Rosa de Copan i el titular que prengué possessió fa uns pocs mesos.

Darrere la discussió sobre uns terrenys que foren venuts pel bisbe anterior i que els diners dels quals el nou titular no troba, hi ha una divisió del clergat que ja ve de lluny i que té molt a veure amb les postures polítiques, poc mesurades, del bisbe emèrit i de les tradicions familiars arrelades en el bipartidisme que des de fa tantes dècades condiciona el país. Aquesta divisió es va aguditzar amb el cop d’estat que tingué lloc el juny de 2009. No és estrany que aquesta situació d’enfrontaments arrossegui els laics a la desorientació, a la divisió de opinions; i, en algun cas, a una crisi de fe.

Resultat: al Congrés sobre la Comunió eclesial, vingueren laics, sacerdots, religiosos i alguns bisbes de les nou diòcesis que hi ha a Hondures, menys de la Diòcesis de Santa Rosa de Copan que no es feu present.

Quan els mitjans de comunicació, incloent els que pertanyen a l’Església, ens transmeten informació no manipulada sobre el fet religiós, en el fons ens estan donant elements per discernir si les comunitats cristianes fan o no el camí de la comunió eclesial. I quan aquests mitjans estan motivats no sols per la tasca d’informar sinó també per la de contribuir al creixement de la fe, ens ofereixen elements per anar trobant els camins de la que és, a voltes, la difícil comunió eclesial.

La gent present al Congrés manifestà el seu dolor per la situació de la Diòcesi de Santa Rosa, pregàrem perquè el diàleg i la caritat pastoral fos el camí de sortida de la crisi. Una catequista, amb llàgrimes als ulls deia: “És que els draps bruts es renten a casa”. Aquesta Església nostre que és casa i escola de Comunió, necessita esforçar-se molt més per viure segons la voluntat del Senyor Jesús. Perquè, al cap i a la fi, sense comunió no hi pot haver comunitat.