Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

RELACIÓ ENTRE DIFERENTS INICIATIVES CATALANES ACTUALS

 

Darrerament van apareixent diferents iniciatives col·lectives, propostes en el camp social, nacional i eclesial, força interessants. Em refereixo per exemple al 15-M, a la PAH (plataforma per les hipoteques) en  l’àmbit social,

l’ Assemblea Nacional Catalana, en l’àmbit nacional, la proposta  d’un Congrés de laics i laiques, en l’ àmbit eclesial, i  el Procés constituent de la Teresa Forcades i l’ Arcadi Oliveras, que partint de la iniciativa de dues persones d’església, entren tant en el camp nacional, i sobre tot en el social.

 

Segurament la situació de canvi d’era (globalització, canvis accelerats...), del buit creat per les entitats tradicionals en el camp socio-polític i nacional, com són els sindicats i els Partits Polítics, davant la dificultat d’afrontar la crisi eocnòmica (ecològica, alimentària, energètica i de valors), l’encaix entre Catalunya i Espanya, i un desenvolupament més participatiu de la democràcia (corrupció, economia que domina la política,...), són factors que influeixen enormement en trobar noves fórmules, noves sortides, nous camins , noves mobilitzacions i organitzacions que permetin al poble accedir a la participació sobre els temes en els que estem tot implicats. Hi ha molt malestar i molt patiment, i la població més conscient reacciona per afrontar unes circumstàncies que ens desborden a tots, que ens aporten perplexitat, en les que no sabem com actuar amb els mecanismes , eines i recursos tradicionals. Aquestes noves iniciatives tenen la “bondat” de recollir l’esperit solidari, generós i lluitador del millor del nostre poble, que segueix essent fidel a la llarga tradició d’accions alliberadores tant en el camp social com en el nacional, algunes d’elles emergides de la corrent obrera, republicana, democràtica i d’esquerres, i d’altres generades en el món cristià o d’altres tradicions religioses. Fins i tot algunes, es reconeixen de les dues tradicions, cosa que en el segle XIX i principis del XX era molt difícil de trobar, o si a cas  molt minoritari.

 

La introducció de les noves tecnologies i de les xarxes socials ha permès donar un ressò popularíssim a totes aquestes iniciatives ja que les persones s’hi poden adherir sense sortir de casa i poden influir més o menys en diversos sectors de la població. De tota manera els poders econòmics són molt forts i també anem prenent consciència que les mobilitzacions, vagues, iniciatives legislatives populars, tot i recollir moltes adhesions , no arriben a moure massa els nostres governs i menys els poders financers que dominen el món.

 

També és interessant observar com moltes d d’aquestes iniciatives són liderades per dones, el que comporta un canvi significatiu en la forma d’actuar, d’organitzar-se, de relacionar-se, de negociar...que pot portar nous elements en l’acció social, diferent de les tradicionals, més portades per les visions i dimensions més masculines.

 

Tots els fets i moviments en una societat determinada tenen relació. El que és important és precisar quina és la vinculació entre ells. Intentaré exposar algunes de els relacions entre aquestes iniciatives.

Els trets comuns que observo són:

 

  • Totes aquestes iniciatives intenten una mobilització de les bases populars, amb una intenció d’arribar a molta gent, d’estendre la proposta al màxim. Volen recuperar persones que potser s’han desentès, desencisat, desafectat de l’acció socio-política o eclesial, i també volen cercar les noves generacions perquè s’incorporin als afers públics (socials o eclesials).

 

  • No tenen un caràcter institucional, però tampoc anti-institucional (potser alguns, com el 15-M, amb més presència del “món” anarquista, el pot tenir).

 

  • Apuntem que estem en un nou paradigma, i que necessitem nous models, el que els porta a vegades a ser molt crítics amb les organitzacions i anàlisis tradicionals.

 

  • No es sap ben bé si volen oferir noves eines (en el camp de els xarxes socials, de les noves tecnologies, i d’un tipus d’organització més assembleari i en xarxa) als sindicats, partits, moviments socials, i eclesials o crear-ne uns altres de nous.

 

  • Es troben amb un cert imapss, o incapacitat donada pel fet de voler evitar caure en una nova “burocràcia”, en unes noves institucions controlades per uns pocs, o que puguin esdevenir corruptes, i allunyades de la realitat de la gent, i llavors quedar-se en uns moviments amb una forta component  carismàtica, lligada al líder o lideressa, que en un assembleisme poden ser poc democràtics, i amb poques possibilitats de continuïtat si no volen institucionalitzar-se.

 

  • Mostren en la seva pell, la contradicció d’una situació actual en la que estem veient les “negativitats” d’unes organitzacions tradicionals (siguin els Partits, els Sindicats, les associacions, moviments eclesials o parròquies...), en les que no volen caure-hi de nou, i per altra banda no hi ha la maduresa suficient encara per constituir un nou tipus d’organitzacions.

 

  • Podem trobar-hi un cert “apoliticisme”, en el sentit d’una crítica als Partits Polítics, i als polítics, en diferent grau, que podria tenir arrels en la llarga tradició “anarquista” catalana, justificada avui per la quantitat de corrupcions que es manifesten en el camp de la política, per la indicada “ineficàcia” de la política en el règim democràtic representatiu, i recolzada per un interessat ressò dels fets corruptes i de tal ineficàcia per part dels mitjans de comunicació. Darrera d’aquests hi ha grans empreses que ja els pot anar bé que es posi en qüestió la política, per poder frenar el desenvolupament democràtic, la participació del poble, o la limitació d’aquesta i la continuïtat del seu poder econòmic per sobre de les possibilitats de control que pogués tenir la política, sobre l’afany de lucre econòmic. Aquest possible i relatiu “apoliticisme” s’assembla a l’”anticlericalisme” tradicional en el nostre poble, en el sentit de situar els responsables de la política o de l’església, com a seguidors dels seus propis interessos i no els del poble (dels ciutadans/es o del poble de Déu), i d’acaparar influència i poder en àmbits que no els pertoca, o de ser “els caps de turc” d’altres conflictes.

 

  • Una afany d’aglutinar, de coordinar un conjunt de forces, que encara que a vegades no vulguin esdevenir un nou moviment, o una nova entitat, sinó la unió dels que realment existeixen, en alguns casos, de fet, es converteixen en un més entre la pluralitat que ja hi havia. No és gens fàcil saber si, davant d’una necessitat que es percep nova, cal començar per crear una nova plataforma i proposta i que els altres s’hi adhereixin o començar fent converses amb els que ja actuen per arribar a crear una nova realitat que coordini tot i així produir un canvi real en les entitats ja actuants.

 

  • Una pretensió d’anàlisi global de la situació, i de proposta alternativa global, que pel fet de no crear les aliances amb els moviments i entitats existents, poden esdevenir una proposta més entre les altres, sense aconseguir ser una plataforma unitària. Hi ha dispersió de moltes propostes i encara en van sortint més. Deu ser lògic, donada la situació social alterada, que estiguem per un cantó “plorant” el dol del que s’acaba i mora, i “engendrant” el que neix sense saber massa encara què i com serà.

 

·         La tensió entre carisma i institució:

o        Amb els valors del carisma de : creativitat, espontaneïtat, vitalitat, fundació original, sentit de la necessitat del temps, adaptabilitat, humanitat, proximitat, rapidesa, eficàcia ...

o        Amb les dificultats del carisma de: de massa personalisme, protagonisme, poca democràcia, temporalitat del carisma, possibles corrupcions, interessos personals, pes d ela psicologia del líder carismàtic...

o        Amb els valors de la institució de continuïtat, objectivitat, eleccions democràtiques de les autoritats, control, normatives per servir millor...

o        Amb les dificultats de la institució e. Burocratisme, fredor, distanciament, corrupció dels que manen, elitisme, ”,matar el pare fundador/a”, poca eficàcia, poca proximitat, poca humanitat, poc caliu afectiu, pèrdua de l’origen, del fons motivador espiritual del principi,...

Com es passarà dels lideratges carismàtics que tenim a unes noves institucions que no caiguin en allò que es té por de caure i que frena la continuïtat.

 

·         Es fa difícil trobar també l’encaix que no sigui ni separació, ni fusió, o reducció de l’un a l’altre, entre els moviments per l’emancipació social i els que estan per l’emancipació nacional. Tenen relació, però costa veure-la i coordinar-la en favor dels dos processos que van junts.

·         Es va veient necessària la dimensió espiritual que està a la base de qualsevol moviment, però quina ha de ser aquest espiritualitat quan estem en una oferta plural d’espiritualitats, cosmovisions, cultures i religions?. Quin paper poden tenir els cristians i els seus moviments en ser una de els ànimes que motivi, esperoni, i doni “llum i força”, constància i esperit innovador a totes aquestes iniciatives? I quin paper poden tenir-hi les altres tradicions religioses i humanistes?.

 

Potser cal passar un temps en el que sorgeixin moltes d’aquestes iniciatives per veure quines es van consolidant, com van quallant, com es coordinen, com adquireixen força comú, per així oferir noves utopies realistes, albirant futur, i eficàcia transformadora del present, en favor dels més necessitats. Per tot això cal superar moltes pors, i augmentar els graus de confiança i d’esperança.

 

Quim Cervera, capellà i sociòleg

16 maig 2013