Creo en el Espíritu Santo

<p>Què crec de l’Esperit Sant? Què crec sobre l’Esperit Sant?</p>

<p><strong>1. Que és una Persona.</strong></p>

<p>Tot i que no és una persona com jo ho sóc. No solament perquè l’Esperit no té Cos, sinó perquè l’Esperit no té límits. Tot ell és la llum de la veritat; tot ell és vida i vitalitat; tot ell és abraçada d’amor. El Pare és l’<i>Amant</i> (el qui estima); el Fill és l’ <i>estimat</i>; l’Esperit Sant és l’ <i>Amor.</i> L’Amor que impulsa l’Un a estimar l’Altre; l’Amor que uneix l’Un amb l’Altre. L’impuls suau que ens mena a conviure a gust, a ser-hi amb els altres i pels altres. És el “medi diví” que ens fa estimar.</p>

<p><strong>2. “El mateix Esperit és el perdó dels pecats”.</strong></p>

<p>A l’edat madura, un no es pot fer gaires il·lusions sobre la consistència i la coherència de la pròpia vida: hi ha en ella maneres de ser i de fer pròpies que hom desconeix i que, de sobte, s’adona que molesten els altres. Hi ha arrels i orientacions fondes del propi actuar que són errònies i porten tensions entre els que conviuen, perquè -en el fons- són arrels i orientacions egoistes, és a dir que tracten d’imposar el propi “ego” als altres. Doncs bé: “El mateix Esperit és la remissió de tots els pecats”. L’Esperit és el Vent que ens fa el cor net perquè ell mateix és la remissió de tot “pecat”: dels nostres actes conscients i de la nostra manera de ser més amagada.</p>

<p><strong>3. Som Temples de l’Esperit que ens mou a glorificar Déu i a estimar i servir els altres.</strong></p>

<p>La primera part –glorificar Déu— la voldria explanar de forma molt concreta: tot d’una se’ns aclareix més i més el sentit del Parenostre i veiem que és realment l’oració del cristià. Fins i tot la petició: “no permeteu que caiguem en la temptació”, a la llum del que he dit en l’apartat anterior, se’ m fa molt necessària: és fàcil, quan sembla que hem millorat una mica, tornar a caure en les mateixes faltes de geni o tractar malament els altres... L’Esperit de Déu en nosaltres ens fa clar el sentit del Parenostre; ens adverteix del que ens cal pregar; ens dóna el cor humil. </p>

<p>La segona part -estimar i servir els altres- és també obra de l’Esperit en nosaltres. Sense aquest “medi diví” que ens aboca a estimar i a servir -estimant primer aquells a qui vols servir- se’ns aniria esborrant en la pràctica el que és donar-se als altres i ho aniríem canviant en una manera inconscient i progressiva d’<i>imposar-se</i> als altres.</p>

<p><strong>4. “Plens de l’Esperit Sant”.</strong></p>

<p>El pecat contra l’Esperit Sant és la convicció blasfema de que Crist està privat de l’Esperit de Déu i guiat pel diable. A l’inversa, la docilitat a l’Esperit té la seva arrel en l’ amor intens a Jesucrist, un amor que el segueix en les Benaurances: en totes, però segurament les arrels de totes siguin el cor net, la misericòrdia i la humilitat, tot plegat, la pobresa. Llavors, com ho afirma el conjunt del llibre de Lluc sobre els <i>Fets dels Apòstols</i>, els diversos personatges de l’Evangeli, Maria, els Apòstols, els deixebles, Esteve, Pau, Bernabé... es van omplint de l’Esperit Sant. Esdevenen dòcils a la comunicació de Déu que –tot i ser Déu- és a tocar de nosaltres i habita en nosaltres. Perquè Déu és el fonament, el fons, ocult del nostre ésser i del nostre actuar. </p>

<p> </p>

<p> </p>

<p> </p>