Extens els braços i em busques, i d’això en depèn la teva seguretat, em somrius carinyosament, parlant-me amb aquests ulls que em mostren el teu cor, el teu sentir. M’abraces, m’acarones, t’acarono... fent marxar qualsevol espurna de soledat. Diuen que per això es van inventar les abraçades!
Em mires amb els ulls mig oberts lluitant contra la son que fa a primera hora del matí, quan els carrers sovint encara no estan ni posats –com diu una amiga meva-. Les parpelles se’t tanquen, però insisteixes en mirar-me, mentre jo et desperto com cada matí, i intento alentir al màxim aquests minuts, congelant el teu nítid mirar, gravant-lo en el meu cor, perquè el teu existir, la teva estima és el sentit de la meva vida...
Una mirada dolça i tranquil·la, una mirada de reconeixement amb els teus ulls brillants, negres, grans, desperts i xerraires... una mirada que inspira tendresa, que m’identifica com la teva mare i protectora. Uns segons que serveixen perquè em mostris el teu extraordinari i encisador somriure que m’omple de vitalitat cada cop que el veig, un somriure amb propietats màgiques que segella el nostre vincle.
Un somriure que té la força d’esborrar tot allò negatiu que portem dins, que ens fa replantejar quines són les coses realment importants de la vida, en què cal esforçar-se per seguir endavant, una força per sobreposar-se a les dificultats, als dubtes, als desànims i sense sentits. Un somriure que dóna plenitud, que permet trobar sentit a decisions presses i no sempre comprensibles als ulls dels altres. Un somriure que és el motiu que diàriament m’encoratja a prendre nous camins, a seguir lluitant per allò en què crec, pels qui estimo, per la vida, per un futur ple i esperançador...
I tot això, senzillament, amb el teu somriure, filla meva.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.