Audiència del papa Francesc a les participants a l’Assamblea Plenària de la Unió Internacional de Superiores Generals 8 de maig de 2013
“El tema del vostre congrés em sembla particularment important per la tasca que se us ha encomanat: «El servei de l’autoritat segons l’Evangeli». A partir d’aquesta expressió voldria proposar-vos tres idees senzilles, que us deixo perquè les aprofundiu de manera personal i comunitària.
1. Jesús, durant la Santa Cena, s’adreça als apòstols amb aquestes paraules: «No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15, 16), que ens recorden a tots, no només a nosaltres sacerdots, que la vocació sempre és una iniciatica de Déu. És Crist qui us ha cridat a seguir-lo en la vida consagrada i això significa complir contínuament un “èxode” des de vosaltres mateixes per centrar la vostra existència en Crist i en el seu Evangeli, en la voluntat de Déu, despullant-vos dels vostres projectes, per poder dir amb sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). Aquest “èxode” des de si mateixos és posar-se en un camí d’adoració i de servei. Un èxode que ens porta a un camí d’adoració del Senyor i de servei a Ell en els germans i en les germanes. Adorar i servir: dues actituds que no es poden separar, sinó que han d’anar sempre juntes. Adorar el Senyor i servir els altres, sense quedar-se res per a un mateix: aquest és el “despullament” de qui exerceix l’autoritat. Visqueu i recordeu sempre la centralitat de Crist, la identitat evangèlica de la vida consagrada. Ajudeu les vostres comunitats a viure l’”èxode” de si mateixes en un camí d’adoració i de servei, sobretot a través dels tres punts fonamentals de la vostra existència.
L’obediència com a escolta de la voluntat de Déu, en el moviment interior de l’Esperit Sant autenticat per l’Església, acceptant que l’obediència passi també a través de mediacions humanes. Recordeu que la relació autoritat-obediència es coŀloca en el context més ampli del misteri de l’Església i en constitueix una actuació particular de la seva funció mediadora (cfr Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, El servei de l’autoritat i l’obediència, 12).
La pobresa com a superació de tot egoisme en la lògica de l’Evangeli que ensenya a confiar en la Providència de Déu. Una pobresa com a indicació a tota l’Església que no som nosaltres els qui construïm el Regne de Déu, no són els mitjans humans el que fan que creixi, sinó que és principalment la potència, la gràcia del Senyor, que actua a través de la nostra feblesa. «En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder», afirma l’Apòstol dels Gentils (2Cor12,9). Una pobresa que ensenya a ser solidaris, a compartir, a ser caritatius, i que s’expressa també en una sobrietat i una joia de l’essencial, per defensar-se dels ídols materials que ofusquen el sentit autèntic de la vida. Una pobresa que s’aprèn amb els humils, els pobres, els malalts i tots aquells qui es troben en les perifèries existencials de la vida. La pobresa teòrica no ens serveix. La pobresa s’aprèn tocant la carn de Crist pobre, en els humils, en els pobres, en els malalts, en els infants.
I després la castedat com un valuós carisma que eixampla la llibertat de do a Déu i als altres, amb la tendresa, la misericòrdia, la proximitat de Crist. La castedat per al Regne dels Cels demostra com l’afectivitat té el seu lloc en la llibertat madura i esdevé un senyal del món que vindrà, per fer resplendir sempre la primacia de Déu. Però, per favor, una castedat “fecunda”, una castedat que genera fills espirituals en l’Església. La dona consagrada és mare, ha de ser una mare i no una “soltera amargada”! Perdoneu-me si parlo així, però és important aquesta maternitat de la vida consagrada, aquesta fecunditat! Que aquesta joia de la fecunditat espiritual animi la vostra existència; sigueu mares, com figures de Maria Mare i de l’Església Mare. No es pot entendre Maria sense la seva maternitat, no es pot entendre l’Església sense la seva maternitat, i vosaltres sou una icona de Maria i de l’Església.
2. Un segon element que voldria subratllar en l’exercici de l’autoritat és el servei: no hem d’oblidar mai que el veritable poder, a qualsevol nivell, és el servei, que té la seva veritable culminació lluminosa en la Creu. Benet XVI, amb gran saviesa, ha recordat en diferents ocasions a l’Església que si bé per a l’home l’autoritat és sovint sinònim de possessió, de domini, d’èxit, per a Déu l’autoritat sempre és sinònim de servei, d’humilitat, d’amor; significa entrar en la lògica de Jesús que s’ajup a rentar els peus als apòstols (cfr Angelus, 29 de gener de 2012), i que diu als seus deixebles: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,25-27). Pensem en el mal que fan al Poble de Déu els homes i les dones d’Església que volen fer carrera, els arribistes, que “fan servir” el poble, l’Església, els germans i les germanes –aquells que haurien de servir-, com a trampolí per als propis interessos i les ambicions personals. Però aquests fan molt mal a l’Església.
Sapigueu sempre exercir l’autoritat acompanyant, comprenent, ajudant, estimant; abraçant tothom, especialment les persones que se senten soles, excloses, àrides, les perifèries existencials del cor humà. Tinguem la mirada dirigida a la Creu: allà es coŀloca qualsevol autoritat en l’Església, allà on qui és el Senyor es fa servent fins al do total de si mateix.
3. Per acabar, l’esperit eclesial com una de les dimensions constitutives de la vida consagrada, dimensió que ha de ser constantment recuperada i aprofundida en la vida. La vostra vocació és un carisma fonamental per al camí de l’Església, i no és possible que una consagrada i un consagrat no “sentin” amb l’Església. “Sentir” amb l’Església, que ens ha generat en el bateig; “sentir” amb l’Església que troba una expressió filial seva en la fidelitat al Magisteri, en la comunió amb els pastors i el Successor de Pere, Bisbe de Roma, senyal visible de la unitat. L’anunci i el testimoni de l’Evangeli, per a tot cristià, no són mai un acte aïllat. Això és important, l’anunci i el testimoni de l’Evangeli per a tot cristià no són mai un acte aïllat o de grup, i qualsevol evangelitzador no actua, com recordava molt bé Pau VI, «per la força d’una inspiració personal, sinó en unió amb la missió de l’Església i en nom d’aquesta» (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 80). I continuava Pau VI: «És una dicotomia absurda pensar que es pot viure amb Jesús sense l’Església, seguir Jesús fora de l’Església, estimar Jesús sense estimar l’Església» (cfr ibid., 16). Sentiu la vostra responsabilitat a l’hora de tenir cura de la formació dels vostres Instituts en la sana doctrina de l’Església, en l’amor a l’Església i en l’esperit eclesial.
En resum, centralitat de Crist i del seu Evangeli, autoritat com a servei d’amor, “sentir” en i amb la Mare Església: tres indicacions que us voldria deixar, a les quals afegeixo un cop més el meu agraïment per la vostra obra, no sempre fàcil. Què seria l’Església sense vosaltres? Li faltaria la maternitat, l’afecte, la tendresa! La intuïció de Mare.
Estimades germanes, estigueu ben segures que us segueixo amb afecte. Jo prego per a vosaltres, però vosaltres pregueu per mi. Saludeu les vostres comunitats de part meva, sobretot les germanes malaltes i les joves. A totes ells van els meus ànims per seguir amb parresia i amb joia l’Evangeli de Crist. Estigueu contentes, perquè és maco seguir Jesús, és maco arribar a ser incona viva de la Mare de Déu i de la nostra Santa Mare Església jeràrquica. Gràcies”.
Tags
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.