Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Montse Milà és membre de la xarxa de suport als assentaments del Poblenou de Barcelona

 

El Poblenou de Barcelona té una llarga tradició de solidaritat amb els immigrants. Per a un país d’emigrants, la immigració no havia estat mai un tema de preocupació, però l’any 2001 va esclatar amb força a Barcelona. La tancada d’immigrants a l’església del Pi, demanant “Papers per a tothom”, ens va fer evident la gravetat del problema i al Poblenou ho vam viure de primera mà. A l’església del Sagrat Cor s’hi van tancar una trentena d’homes, la majoria asiàtics procedents del Pakistan. Aquest va ser el meu primer contacte amb la duresa de la immigració i amb les xarxes de solidaritat que es van teixir al barri. El veïnat s’hi va abocar portant-los menjar i establint torns per fer-los companyia; l’Associació de Veïns va difondre el problema a la resta de veïnat mitjançant una paradeta de la Rambla del Poblenou. I es van recollir flassades per minorar el fred del hivern. Quan van iniciar la vaga de fam, aquest suport es va fer més necessari i va anar acompanyat de la supervisió mèdica d’una metgessa, veïna del barri. Eren altres temps, la seva lluita i la pressió ciutadana, van possibilitar la regularització de moltes persones però calia ajudar-los a obrir-se camí i a fer-se un espai al barri. L’aportació del veïnat amb el suport dels capellans de la parròquia del Sagrat Cor va anar des d’ajudar-los a confeccionar el currículum, acompanyar-los en la tramitació dels papers i al metge per suplir les seves mancances en el coneixement del idioma; fins i tot alguns veïns van allotjar algunes persones, durant un temps, a casa seva. Va ser per donar suport a aquells nouvinguts que es va crear la primera Xarxa Solidària al Poblenou: Uns veïns van gestionar el lloguer d’un pis al barri, i la solidaritat econòmica de la resta es va fer càrrec d’equipar-lo i de pagar el lloguer i les despeses fins que ells mateixos van poder afrontar-ho. Durant un any la solidaritat veïnal va possibilitar la vida al barri de vuit joves pakistanesos. D’aquella experiència en van sorgir bones amistats, tant amb veïns que abans no coneixia com amb els nois que van viure al pis. Per ells vaig conèixer la seva terra, quines il·lusions i esperances els havien impulsat a migrar, quina importància tenia per a ells la religió... A dia d’avui, la majoria han fet el seu camí, han reagrupat els fills o n’han tingut de nous.

Paral·lelament, Apropem-nos, una xarxa formada per diferents entitats del barri, els Serveis Socials i altres serveis de l’administració, anava creixent amb l’objectiu de treballar per la convivència entre tots els veïns del Poblenou. Es van oferir classes de llengua, es van celebrar les festes tradicionals segons els costums “d’aquí i d’allà”, es va promoure l’intercanvi de menjars de les diferents procedències, per assaborir conjuntament a les Festes de Maig... i, a la revista de l’Associació de Veïns, vam obrir una secció on, amb el format d’entrevista, persones de diferents països ens explicaven el seu fet migratori. El desconeixement genera pors i pensàvem com n’era d’important saber qui era “l’altre”. 

Va ser en l’àmbit d’Apropem-nos que vaig entrar en contacte amb els assentaments. Gran quantitat de naus buides al barri s’han convertit en l’habitatge d’aquells que no tenen on anar i en lloc de treball per als qui han perdut la feina o mai no l’han arribat a tenir. Estem parlant majoritàriament de la ferralla, però també d’artistes, músics... El maig de 2011 i amb motiu d’un incendi es desallotja la nau del carrer Puigcerdà; el novembre del mateix any se’ls fa fora del carrer Badajoz, i el juliol de 2012 hi ha el primer intent de desallotjament de la nau del carrerPuigcerdà/Josep Pla. A aquests desallotjaments n’han seguit d’altres: vuit famílies galaico-portugueses que tenien els fills escolaritzats al barri i què han hagut de plegar; carrer Dr. Trueta, carrer Muntanya, dos assentaments del carrer Zamora, un del Passatge Ratés... La manca de llum i aigua, la insalubritat, les rates i el fred terrible del hivern fan que les condicions de vida als assentaments es puguin qualificar d’inhumanes, però, res és més inhumà que l’assetjament a què estan sotmesos fent-los fora sense oferir-los un nou espai on viure.

Vaig veure com estava la nau de Puigcerdà quan s’hi van instal·lar i el treball tan gran que van fer per desenrunar-la i treure porqueria; després, de mica a mica, van anar convertint aquell espai tan inhòspit en quelcom semblant a una casa. Són experts en reciclatge perquè adoben aquella cuina que nosaltres hem llençat, una taula, un sofà.... (aquest procés es repeteix en totes les naus que ocupen). Quan els fan fora ho perden tot, han de marxar amb les quatre coses que els caben a les mans i novament han de buscar on viure i començar de nou. I també la convivència és difícil. Son moltes persones, de procedències diverses (africans, llatins, d’Europa de l’Est...), alguns d’ells malalts, lluny del seu país, amb il·lusions frustrades i sotmesos a una gran pressió.

Quan des d’Apropem-nos es tenia coneixement de la possibilitat d’un desnonament es procurava fer-los costat. Un dia ens va arribar el crit d’alerta de CEPAIM, una entitat que treballa amb immigrants africans: “a les naus hi ha gana” i, novament al Poblenou es va constituir una xarxa solidària. Un grup de veïns vam agafar el compromís de fer una aportació econòmica per comprar menjar i repartir-lo. Es va crear la Xarxa de Suport als Assentaments en la que participen veïns a títol individual i representants d’entitats diverses. No es té cap subvenció oficial. Es van constituir equips de repartiment de menjar i es van subministrar bombones de butà i petites cuines de gas. Sabíem que no era una solució però volíem cobrir les primeres urgències. Posteriorment es va connectar amb l’equip mèdic del CAP que va oferir la seva col·laboració, tant en l’aspecte d’atenció com en el de formació sanitària en l’àmbit de salut, vacunes....; actualment i, en funció de la disponibilitat pressupostària, s’ha establert un sistema de micro-crèdits per cobrir necessitats com la tramitació de papers, la compra d’ulleres... 

La proximitat amb la gent de les naus esborra molt prejudicis. Descobreixes la vàlua d’aquells que amb una bona cultura, cerquen possibilitats que el seu país no els ofereix; la importància que donen a la família, a qui envien part dels pocs diners que aconsegueixen amb la venda de ferralla; com la solitud i les dificultats poden afectar a la salut mental... Però la greu situació de crisi genera malauradament actituds xenòfobes que cal contrarestar amb fortes dosis de pedagogia i defensa dels drets humans. No és possible que la “loteria de néixer” faci desiguals les persones. El nostre barri també trobem aquestes actituds però jo he après de la implicació de persones diferents, d’esglésies diferents i d’entitats molt diverses. A l’Ateneu La Flor de Maig, recentment ocupat pels veïns del barri, s’ha creat l’Assemblea solidària contra els desallotjaments en la que es discuteix quinzenalment les mesures a impulsar i a la que participen representants dels afectats, de diferents entitats i de veïns a títol individual.