IRAQ, 10 anys després: 10 raons del fracàs de la invasió i 10 criteris d’actuació

Jaume Botey i Pilar Massana

Parlar del fracàs de la invasió no és dir res de nou. Per això us fem un guió d’alguns dels seus aspectes. Així podreu tenir més sistematitzat el que ja heu llegit a d’altres bandes. No parlo de les raons de la invasió, que ja coneixem, sinó de les del fracàs. En una segona part, també com a guió, exposem què és el que creiem que s’hauria de fer.

Les raons del fracàs

1. Els morts, els ferits i els desplaçats. Davant d’una guerra il·lícita i immoral, provocada només per l’ambició del petroli, un sol mort hauria estat un fracàs. 1.000.000 de morts iraquians, la majoría població civil innocent, 70.000 soldats morts de la coalició, 2.500.000 milions de desplaçats o exiliats, el país destrossat… Són milions de fracassos.

2. No van poder amagar que el pretext que van utilitzar per a la invasió era una mentida. Aquesta mentida va quedar clara davant el món: que hi havia armes de destrucció massiva, l’acusació de la vinculació de Saddam amb al Qaida, que buscaven la democratització del país… Utilitzant fins i tot l’ONU per difondre-les.

3. No comptaven amb la tenacitat de la resistència. L’Iraq és un poble digne, savi, culte i altiu. Van ser els iraquians que fa milers d’anys van inventar l’escriptura, el dret, la saviesa dels astres, el monoteisme. Un poble així no pot acceptar ser humiliat d’aquesta manera. L’odi que s’ha creat contra occident el pagarem car i per generacions. D’entrada, van fer perdre militarment la guerra a l’exèrcit més poderós del món quan després dels bombardeigs van haver d’entrar en el cos a cos.

4. Tampoc no havien comptat bé els costos. La guerra del Golf del 91 va costar 60.000 M$, que van pagar Aràbia, Kuwait i Japó. La de l’Iraq ha costat 1,7 bilions de dòlars per als Estats Units, als quals se sumen 490.000 milions més addicionals en beneficis pels veterans de guerra. Quasi 10 vegades més que el que Bush i Cheney havien pressupostat.

5. Fracàs en la voluntat de dividir Iraq en tres trossos. Un dels objectius de la invasió era dividir el territori segons confessions religioses o ètniques: sunites, xiítes, kurds etc. L’estratègia era cantonalitzar la zona. Es tractava d’implantar el nou mapa polític que Brzezinski havia dissenyat per l’orient Mitjà a “El gran tauler d’escacs”. Però han aconseguit exactament el contrari: desvetllar el sentiment nacional enfront de la invasió.

6. De moment no hi ha els negocis. Es produeix menys petroli que abans de la invasió. Van destruir de manera quasi irreversible la majoria dels pous de petroli que abans de la invasió estaven en funcionament. No hi ha inversions per fer-ne de nous. I a sobre, fins i tot el govern-titella, el president Talabani i el primer ministre Al-Maliki entreguen les noves concessions a la Xina.

7. Falta d’inversions internacionals i de les Conferències de Donants. La inseguretat física, econòmica i política ha fet que fins i tot les empreses d’EUA ja no vegin l’Iraq com la xauxa que havien previst. El govern ocupant va fer totes les lleis per facilitar el robatori. Però ni així! A més, les condicions imposades pels EUA, que qualsevol inversió ha de tenir el vist-i-plau de Cheney i de Haliburton ha fet desistir possibles col·laboracions internacionals, sobretot de França, Gran Bretanya i Alemanya.

8. Caos. Desaparició de l’Estat. La situació d’ara éspitjor que la d’abans. Sota la sospita de ser col.laboradors del Baas, els invasors van suprimir tot vestigi de l’Estat anterior i van acomiadar tothom. Ara ells mateixos reconeixen aquest fet com un greu error: ni electricitat, ni telèfons, ni aigua potable, ni escoles. Els serveis que funcionen ho fan per autogestió. No hi ha estat, només caos i repressió. Es tan desastrosa la situació que es lícit preguntar si realment el que pretenien era exactament això: el caos.

9. El desprestigi dels EUA. A nivell internacional el desprestigi dels EUA com a potència ha arribat a cotes mai previstes. Fins i tot en la seva explícita voluntat de desacreditar l’ONU en van sortir malparats. La coalició, formada per pressions dels EUA va fracassar. Tot eren presses per marxar-ne. Paradoxalment els organismes de decisió multilaterals han sortit enfortits. L’empantanagament actual és semblant al que van patir a Vietnam. El cruel setge de Faluja, veritable genocidi, és comparat ja a la ofensiva del Teth al Vietnam, que va marcar l’inici de la derrota.

10. Final de la impunitat. La proposta de “Guerra preventiva” de Bush, Cheney, Rumsfeld, Wolfowitz, Rice, Perle, Kagan etc. que havia d’inaugurar “El gran segle americà” ha fracassat.

Què fer?

1. Portar Bush, Tony Blair, Aznar i Durão Barroso al Tribunal Penal Internacional. Ells, els protagonistes de la reunió de les Açores, i els seus col·laboradors, han de judicats com a genocides i criminals, estigmatitzats i condemnats.

2. Les destruccions han de ser pagades i reconstruïdes pels agressors. La invasió ha pretès destruir l’estructura física i les conquestes socials. La reconstrucció del país ha d’anar a càrrec dels invasors que actuaren il·legalment i com a terroristes.

3. Deute extern i la necessària condonació. FMI i BM pretenen condicionar el futur de l’Iraq, sigui quin sigui el nou govern. Així el tindran sempre amb la corda al coll. La invasió encara no s’havia acabat i el 10 i l’11 d’abril es va acordar a Washington fixar el deute exterior de l’Iraq en 380.000 M$. Segons això Irak seria el país més endeutat del Tercer Món. Si no es condona el deute seguim condemnant a la població de l’Iraq a la misèria.

4. Totes les tropes han d’abandonar Iraq immediatament. La resistència ha anunciat que no hi haurà treva mentre quedi un sol soldat. L’afirmació que cal quedar-se per a poder garantir la seguretat i la transició és una dilació per intentar quedar-se.

5. Mentre quedi un sol soldat cal donar suport a la resistència. La resistència a la invasió no solament és legítima sinó que en les actuals circumstàncies representa una clara defensa del món lliure enfront de la voluntat de domini mundial de l’Imperi.

7. El nou govern. Es un nou govern sense tutelatge ni controls exteriors qui ha d’assumir l’enorme tasca de tancar ferides, donar suport a tots els que han patit, reconstruir les estructures de l’Estat i els serveis públics. Sembla obvi que el nou govern hauria de suprimir totes les institucions polítiques, econòmiques, militars creades per l’invasor.

8. Constitució laica i govern laic. Considerem màximament important que es mantingui l’esperit laic i progressista que ha estat present fins el present a la vida de la població de l’Iraq: la defensa dels drets de la dona, el respecte a la llibertat religiosa i de consciència, la possibilitat de formar una comunitat nacional suma de diferents comunitats ètniques.

9. Control sobre el petroli. El nou govern ha de poder disposar de la pròpia riquesa petrolera i definir amb autonomia i dins de les organitzacions internacionals de les que lliurement decideixi pertànyer la producció i venda de la seva riquesa bàsica.

10. Dignitat del món àrab. Iraq i la causa palestina van juntes. La causa de l’Iraq, la invasió i el sofriment de la seva població no pot desvincularse del destí del món àrab en general i en especial del poble Palestí.

Honor i gratitud a la població màrtir de l’Iraq. Estem obligats a un enorme deure de gratitud amb aquests pobles màrtirs.