Vés al contingut
Per Jordi Llisterri i Boix .

La última cosa que esperava veure dimecres abans d’anar a dormir era a dos cristians que la majoria hem conegut en xerrades de parròquies o de grups d’Acció Catòlica anunciant través de la televisió un moviment polític i social per canviar el sistema. Sobretot perquè no eren dos que fan una proposta política i que a més són cristians, sinó que fan una proposta política que veuen conseqüent amb el seu compromís cristià i que –sense fer-ne una bandera- no amaguen aquesta condició. No és casual que en l’entrevista al Singulars la mateixa Forcades fes una referència a l’Evangeli per argumentar una de les respostes.

Deixo per a politicòlegs, sociòlegs i tertulians diversos la valoració sobre l’èxit del procés i de la viabilitat o oportunitat de les seves propostes. Però hi ha un punt de partida que fàcilment es pot compartir. No anem bé i alguna cosa s’ha de fer. I Teresa Forcades i Arcadi Oliveres han decidit que una de les coses que es podia fer era impulsar aquest moviment per articular en una proposta política el descontentament social i, sobretot, per respondre a l’exclusió que deixa fora d’un sistema inviable i sense futur a massa gent.

Estem en un moment en el que també cal articular el rebuig al sistema. Fàcilment podem veure’ns abocats a que una majoria sense res a perdre trobi les respostes fàcils en els moviments populistes. O en el totalitarisme. Per exemple, temo que s’estableixi com a costum que gent sense cap més legitimitat que la que s’ha atorgat a si mateixa decideixi organitzar-me un escarni davant de casa meva si ho creuen adient per aconseguir les finalitat que persegueixen.

Des de dins de l’Església, no crec que triguin a arribar les crítiques al compromís polític de Forcades i Oliveres. Sobretot pel fet que una monja contemplativa es posi a fer alguna cosa més que organitzar recollides d’aliments o tallers d’integració laboral per aturats. Però curiosament els primers a criticar-ho seran els qui més han utilitzat l’Església per fer política. Amb un agenda totalment diferent, però també política.

Per això, crec que és bo que es visualitzi que també hi ha cristians en els grups més crítics amb el sistema. Implicats fins al punt de liderar-los. Que no només hi ha catòlics que s’alienen amb els partits conservadors i neoliberals excusant-se en una agenda moral. Sinó que també n’hi ha que des del mateix convenciment impulsen la reforma radical del sistema. Dos cristians republicans que veuen que aquesta també és la manera de construir el Regne de Déu.

No cal combregar necessariament amb la proposta. Fins i tot es pot creure que és inoportuna, il·lusa o equivocada. Els fets diran. Però que els cristians –no l’Església- prenguin un compromís polític coherent amb les seves creences, sempre serà una bona notícia. Aquest dijous fa 50 anys que ho va escriure Joan XXIII a la Pacem in Terris.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.