Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep M. Domingo) Portem un parell de mesos plens de novetats en la vida de l’església. La renúncia del papa Benet XVI, l’elecció del papa Francesc, amb tot el que ha envoltat els dos esdeveniments, han estat temps de sorpreses inesperades, i no pas desagradables, sinó en la direcció de signes positius i d’esperança.

Pensava en això mentre l’equip de pastoral obrera preparàvem una taula rodona a Vilafranca sobre el problema de l’habitatge en relació a la crisi econòmica que vivim. I pensava en el lema que han popularitzat els del moviment Plataforma afectats per la hipoteca que també van participar en la taula rodona. Aquest lema com sabeu és: Sí que pot ser o sí que es pot fer o sí que és possible, en castellà és sí se puede. I com es pot comprendre a primera vista fa referència a que no és impossible aturar l’onada de desnonaments i canviar les bases legals per impedir aquest espoli. Una recent sentència d’abast europeu obre la porta a l’esperança en aquesta lluita.

En molts moments de la vida actual pot envair-nos una sensació de desesperança, de fort desànim davant l’aparent impossibilitat de canviar les coses, d’impotència davant la grandària dels problemes a què cal fer front. Però contínuament veiem també que hi ha motius d’esperança, que les sorpreses de l’Esperit no deixen d’aparèixer aquí i allà perquè Ell treballa contínuament. 

Ho hem vist i confio que ho seguirem veient, traduït a decisions concretes, en aquests fets de la vida de l’Església dels darrers mesos. Sí que és possible que un papa com Benet XVI, tingut per molts com el guardià de la institució, prengui una decisió tan transcendental com posar data final al seu servei suprem i expressar-ho amb uns termes d’humilitat, de lucidesa, de veritable coratge evangèlic, per permetre així que un altre emprengui la reforma eclesial que ell veu tan necessària.

Sí que és possible que un col·legi de cardenals –també vist amb sospita per part de molts opinadors, per l’edat, per la composició, per no sé quins designis obscurs– acabi prenent en pocs dies una elecció inèdita en la història de l’església, el primer papa vingut del nou món, de llatinoamèrica, i totes les circumstàncies de novetat que han acompanyat els primers dies del seu nou ministeri. Més enllà del maremàgnum de pronòstics –tots fallits–, d’enquadraments ideològics, de sospites sobre fosques conspiracions, ha prevalgut un factor inesperat, que els creients intuïm, invoquem i mai no coneixem, ni controlem, que és diu Esperit Sant. 

No una força màgica, sinó allò de l’evangeli de Lluc 4,18: L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor. Després plegà el volum, el retornà a l’ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. Aleshores començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.

Sí que és possible que el Papa Francesc comenci a fer gestos i signes –i després actes i decisions– que encaminin l’església vers un retorn a la senzillesa evangèlica i als pobres del món. Sí que és possible que un drapaire argentí amic del Papa estigui a primer lloc, en la missa d’inici de pontificat, com sempre haurien d’estar en l’església. Sí que és possible que aquest amic drapaire declari: “sóc representant del moviment de treballadors exclosos de Buenos Aires. Fa cinc anys el pare Bergoglio ens va donar suport en la lluita pels nostres drets laborals, ell va estar al nostre costat”.

Sí que és possible que, no per obra d’un home sol, sinó com un moviment de l’Esperit, una nova primavera torni a florir i rejoveneixi un cop més l’església de Jesucrist i dels pobres. Si no ho gosem esperar, demanar i treballar-hi, ¿podríem dir que celebrem la Pasqua?

Crit Solidari, butlletí de l'Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu