Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

He llegit a algú unes línies d’una obra de Carlos Sebastián, catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat Complutense. La seva reacció ha estat nítida: es tracta d’Espanya. I no és així. El llibre al qual em refereixo es titula: Subdesarrollo y esperanza en África. En la seva reflexió sobre la «persistència institucional», l’autor es pregunta: «Per què els grups de poder adopten polítiques i desenvolupen institucions econòmiques contràries al creixement econòmic? I en aquest mateix sentit, per què és tan freqüent la persistència en la mala qualitat de les institucions i en els pobres resultats econòmics?» I continua: «La resposta a aquestes preguntes és molt senzilla: perquè les males institucions econòmiques faciliten el control polític i el manteniment en el poder de les elits.» No el redueix a l’Àfrica sudsahariana, sinó que posa un exemple de l’Índia. Per què el meu interlocutor va pensar que parlava d’Espanya (i Catalunya)?

Els partits polítics i determinades elits defensen la unitat d’Espanya amb el pretext ocult de salvaguardar altres interessos: el control polític i el poder en benefici propi. La unitat pàtria serveix d’embolcall. Les masses es creuen el producte, però ignoren que aquests plantejaments n’impedeixen el desenvolupament i la llibertat. El sistema de finançament econòmic és nefast per a Catalunya, però també per a les autonomies receptores, que s’han acostumat a viure del subsidi permanent. En comptes de transformar les estructures i d’augmentar la productivitat, s’han reduït a posar-hi la mà amb l’exigència de veure-la sempre plena. Han preferit multiplicar funcionaris abans que estimular emprenedors. Han impulsat fórmules subtils de subvencions abans de promoure treball i feina. No s’han plantejat mai l’autocrítica ni han estat sincers amb la gent. Han cronificat la dependència i no poden passar sense l’ajuda dels altres. Molts d’ells viuen més bé que els seus mecenes. Mentre aquestes males institucions funcionin d’aquesta manera i amb aquests criteris, no hi ha desenvolupament possible i es manté un control polític ferri, així com els privilegis de la tecnoestructura, de la casta, dels alts funcionaris, dels dos partits que, en alternança, juguen al mateix. La solidaritat, imposada arbitràriament, és l’excusa.

Un cop més es repeteix la faula de la gallina dels ous d’or, atribuïda a Isop. Els partits espanyols, amb la connivència submisa dels seus coreligionaris catalans, no s’han conformat amb l’ou diari. Volen obrir la gallina en canal per treure’n la massa d’or que creuen que atresora en el seu interior. La gallina, per supervivència pura, vol escapar i crear un corral propi, però no la deixen. No pot decidir per ella mateixa.

Sant Jordi, no et demanem que matis el drac, sinó que salvis la gallina. Només aleshores hauràs salvat també el drac, que sempre és millor que matar-lo.