En defensa de l’abat Soler i de l’abadessa Viñas

De nou es critica al pare Josep Maria Soler i la mare Montserrat Viñas, el primer, abat de Santa Maria de Montserrat i la segona, abadessa de Sant Benet de Montserrat. El dos monestirs benedictins situats al redós de la muntanya de Montserrat són acusats d’haver entrat en un període de notòria decadència. Els arguments crítics destaquen que ens aquests monestirs hi ha una feble vida interior que afavoreix una espiritualitat dèbil i escasses vocacions. Els crítics contraposen aquesta situació a l’enfortiment d’altres monestirs en altres contrades. És el mateix argument fet servir, de forma reiterada, per acusar als responsables del seminari conciliar de Barcelona d’haver fracassat. Els de fora estan millor perquè les dades estadístiques demostren que estan en el bon camí i això és atribuïble a que saben on van.

Segons els detractors dels monestirs de Montserrat la causa d’aquesta situació és que tenen un greu problema d’identitat monacal davant del qual no tenen cap alternativa. Per tal de camuflar aquesta circumstància s’agafa el catalanisme com a substitut d’aquesta identitat perduda. De nou, es fan servir comparacions amb altres monestirs per donar solidesa a l’argumentari. Tot això, es diu, afavoreix la pèrdua de vocacions sòlides i ben fonamentades.

Davant de totes aquestes crítiques vull defensar l’abat Soler i la mare abadessa Viñas i, de forma indirecte, al bisbe de sant Feliu on estan incardinats aquests monestirs. Defenso unes realitats monàstiques que conec força bé. Puc dir que la vida cristiana i comunitària d’aquests dos monestirs és intensa i coherent amb la regla de sant Benet i les constitucions de l’ordre benedictina. La seva força neix del convenciment d’una vida espiritual fonamentada en la pregària, el treball i el compromís amb la societat on viuen. La dimensió claustral no comporta l’aïllament del món, sinó l’obertura a ell per estar al costat del poble, en general, i de la comunitat creient en particular. Cada monjo i monge fan costat a partir dels seus carismes particulars conscients de que fonamenten el seu compromís en una vida comunitària de pregària.

Les comparacions són sempre parcials, ja que els elements d’anàlisi no contemplen tota la realitat i poden aturar-se en alguns qüestions parcials de la pròpia realitat. La visió eufòrica sobre algunes realitats monàstiques es poden matissar alhora de valorar el testimoniatge de fe que donen. Aquí és certament on sorgeixen les meves discrepàncies amb aquests models de monestirs. Sense negar la gran vocació monàstica dels seus membres crec que la seva visió monacal no apropa l’Església a la comunitat humana del nostre temps. En aquest sentit, m’agraden més aquells monestirs que, tot i les seves limitacions i dificultats, pretenen trobar a Déu, com deia la gran reformadora monàstica, santa Teresa de Jesús, “entre pucheros anda Dios”. En aquest cas, la metàfora de la cuina permet parlar de monestirs que s’han obert al món, han deixat que el món penetrés fins a les seves cuines i han acollit les necessitats de sentit dels homes i dones d’avui.