Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Sergi d’Assís Gelpí, monjo) Se m’han demanat unes breus ratlles de reflexió sobre la crisi, emmarcades en l’Any de la Fe. Per a mi, un repte molt difícil pel qual m’ha costat trobar el moment. En primer lloc, perquè el primer que penso quan sento la paraula «crisi» és en la gent que la pateix més. I el sofriment de les persones és sempre (o ho hauria de ser, almenys pels cristians) terra sagrada on entrem amb delicadesa i sense banalitzar. 

Com a societat, crec que la crisi ens està obligant a replantejar moltes coses. Algunes, positivament (encara que sigui perquè no hi ha més remei). I està estimulant a fer ressorgir valors que potser havien quedat amagats en els anys de bonança. 

Com a cristians, crec que hi hauria dos compromisos a adquirir durant aquests temps difícils:

- que les nostres paraules i fets no siguin un insult per la gent que més pateix

- que les nostres paraules i fets siguin de denúncia profètica per una situació que ha estat provocada, i que és contrària a la voluntat de Déu per a la humanitat

I què té a veure això amb la fe? Doncs TOT! La fe i les obres no poden anar deslligades, i s’han d’alimentar mútuament. Que l’aprofundiment en la fe ens porti, doncs, a una lluita més gran per la justícia. I que el compromís viscut des de la fe, lluny de tota agror, ens porti a un treball tossut i esperançat al mateix temps, perquè sabem de qui ens hem fiat.