Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
Una bona notícia per a un periodista possiblement és una mala notícia per als altres. Joan Francesc Cánovas, periodista i coordinador del Màster en Direcció de Comunicació a l’Institut d’Educació Contínua (UPF), va pronunciar aquesta afirmació en la I Jornada de Comunicació, organitzada per la Unió de Religiosos de Catalunya. El seu tema de reflexió: «Com podem comunicar els valors de les congregacions religioses a la societat globalitzada actual?» Aquesta frase, degudament contextualitzada en l’exposició del professor Cánovas, reflecteix la complexitat de relacions entre periodisme i religió.
La majoria de notícies que apareixen als mitjans de comunicació són males notícies. Problemes, tensions, assassinats, violència, guerres... Les bones notícies es dilueixen en el conglomerat informatiu sense adquirir gairebé un perfil propi. Aquí radica una gran dificultat per al cristianisme, la missió del qual encomanada per Jesús consisteix a anunciar la bona notícia («evangeli», en grec). No obstant això, a les pàgines de la Bíblia, tant en el primer com en el segon testament, el conflicte està present, sense atenuants. Les representacions artístiques de la Passió (Olesa, Esparreguera, Cervera...) o els mateixos Pastorets (amb el dimoni com a factor de conflicte) ho saben molt bé. El final de la vida de Jesús és l’expressió màxima de la tensió. En l’Església, passa una cosa semblant. Dipositària de la bona notícia, viu amb força els seus conflictes interns i les persecucions externes, que sembren de màrtirs les pàgines de la història. En aquest sentit, el periodisme sent atracció per un món que, en part, escapa al seu coneixement i control. L’elecció del papa Francesc ha estat seguida per més de 5.000 periodistes acreditats a Roma. Una cosa totalment excepcional. Molts d’ells s’han hagut de reciclar amb urgència perquè ignoraven les claus d’interpretació eclesials per entendre el que passava. Els que van avançar pronòstics es van equivocar sense pal·liatius.
L’Església ha de perdre la por als mitjans de comunicació, però a la vegada no els pot afrontar amb ingenuïtat. Pretendre que siguin butlletins oficials de les diòcesis o fulls dominicals no té sentit. Els diaris i les televisions es mouen per les mateixes dinàmiques, econòmiques i ideològiques. Les notícies, passades per aquests dos filtres, sovint queden distorsionades, però és el que hi ha i no s’ha d’ignorar. Els relats no sempre es corresponen als fets. La figura del Papa, sigui qui sigui, té un alt contingut mediàtic i el continuarà tenint, però pot ser abordada de manera displicent com va passar amb Benet XVI o amical, com en el cas del papa Francesc.

Dos desafiaments per a molts mitjans: reconèixer sense prejudicis que la religió mereix una secció pròpia i estable així com la necessitat de confiar-la a periodistes o escriptors competents i preparats.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.