Homilia del papa Francesc a la Plaça de Sant Pere del Vaticà 5 de maig de 2013
En el camí de l'Any de la fe, estic content de celebrar aquesta Eucaristia especialment a les Confraries: una realitat tradicional dins l'Església, que ha conegut en els últims temps una renovació i un redescobriment. Saludo a tothom amb afecte, en particular les Confraries vingudes d’arreu del món! Gràcies per la vostra presència i pel vostre testimoni!
En la lectura de l'Evangeli acabem d'escoltar un fragment dels discursos de comiat de Jesús, esmentats per l'evangelista Joan en el context de la Santa Cena. Jesús confia als Apòstols els seus últims pensaments, com un testament espiritual, abans de deixar-los. El text d'avui insisteix en el fet que la fe cristiana està centrada en la relació amb el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Qui estima el Senyor Jesús, l’acull a Ell, i també el Pare, i gràcies a l'Esperit Sant acull en el seu cor i en la seva pròpia vida l'Evangeli. Aquí se’ns mostra el centre a partir del qual tot ha de començar i al qual tot ha de conduir: estimar Déu, ser deixebles de Crist, vivint l'Evangeli. Benet XVI, adreçant-se a vosaltres, va utilitzar aquesta expressió: esperit evangèlic. Estimades Confraries, la pietat popular, de la qual vosaltres sou una manifestació important, és un tresor que l'Església i els bisbes llatinoamericans van definir, de manera significativa, una espiritualitat, una mística, que és un "espai de trobada amb Jesucrist". Acudiu sempre a Crist, font inesgotable, enfortiu la vostra fe tenint cura de la formació espiritual, de la pregària personal i comunitària, de la litúrgia. Al llarg dels segles, les Confraries han estat un gresol de santedat per a moltes persones que han viscut amb senzillesa una relació intensa amb el Senyor. Camineu amb decisió cap a la santedat; no us conformeu amb una vida cristiana mediocre, sinó que la vostra pertinença sigui un estímul, sobretot per a vosaltres, per estimar més Jesucrist.
El passatge dels Fets dels Apòstols que hem escoltat ens parla del que és essencial. En l'Església naixent de seguida es va veure la necessitat de discernir el que era essencial per ser cristià, per seguir Crist, del que no ho era. Els apòstols i els altres ancians van fer una reunió important a Jerusalem, un primer "concili", sobre aquest tema, pels problemes que havien sorgit després que l'Evangeli hagués estat predicat als gentils, als no jueus. Va ser una ocasió providencial per comprendre millor el que és essencial, que és creure en Jesucrist, mort i ressuscitat pels nostres pecats, i estimar-se com Ell ens va estimar. Però noteu el fet que les dificultats es van superar no pas a fora, sinó a dins de l'Església. I aquí hi ha un segon element que voldria remarcar-vos, com va fer el papa Benet XVI, i és l'eclesialitat. La pietat popular és un camí que porta a l'essencial si es viu en l'Església en comunió profunda amb els vostres pastors. Estimats germans i germanes, l'Església us estima! Sigueu una presència activa en la comunitat com cèl·lules vives, com pedres vives. Els bisbes llatinoamericans van escriure que la pietat popular de la qual sou expressió és "una forma legítima de viure la fe, una forma de sentir-se part de l'Església" (Document d'Aparecida, 264). Que maco que és això! Una manera legítima de viure la fe, una forma de sentir-se part de l'Església. Estimeu l'Església! Deixeu-vos guiar per ella! A les parròquies, a les diòcesis, sigueu un veritable pulmó de la fe i de la vida cristiana, un aire fresc! En aquesta plaça, hi veia abans una àmplia varietat de paraigües, i ara de colors i de signes. Això mateix és l'Església: una gran riquesa i varietat d'expressions en la qual tot és reconduït a la unitat, la varietat reconduïda a la unitat, i la unitat és la trobada amb Crist.
Voldria afegir una tercera expressió que us ha de caracteritzar: l’esperit missioner. Vosaltres teniu una missió específica i important, que és mantenir viva la relació entre la fe i les cultures dels pobles als quals pertanyeu, i ho feu per mitjà de la pietat popular. Quan, per exemple, porteu en processó el crucifix amb tanta veneració i amb tant amor al Senyor, no feu només un simple acte extern, sinó que també indiqueu la centralitat del misteri pasqual del Senyor, de la seva Passió, Mort i Resurrecció, que ens ha redimit, i feu present a vosaltres mateixos en primer lloc, i a la comunitat, que cal seguir Crist en el camí concret de la vida per tal que Ell ens transformi. De la mateixa manera, quan expressem la profunda devoció a la Mare de Déu, vosaltres indiqueu la més alta realització de l’existència cristiana, aquella que per la seva fe i la seva obediència a la voluntat de Déu, així com per la meditació de la Paraula i els fets de Jesús, és la perfecta deixebla del Senyor (cf. Lumen Gentium, 53). Aquesta fe, que neix de l'escolta de la Paraula de Déu, vosaltres la manifesteu en les formes que impliquen els sentits, els afectes, els símbols de les diferents cultures... I, en fer-ho, ajudeu a transmetre-la a la gent, iespecialment a les persones senzilles, les que en l'Evangeli Jesús anomena "petits". En efecte, el fet de "caminar junts cap als santuaris i altres manifestacions de la pietat popular, portant també els infants, i fent-hi participar ltres persones, és en si mateix un acte d'evangelització" (Document d'Aparecida, 264).
Quan aneu als santuaris, quan hi porteu la família, els vostres fills, feu precisament un acte d’evangelització. Cal anar endavant així! Sigueu també vosaltres veritables evangelitzadors! Que les vostres iniciatives siguin "ponts", camins que portin a Crist, per caminar amb Ell. I en aquest esperit presteu sempre atenció a la caritat. Cada cristià i cada comunitat és missioner en la mesura en què porta i viu l'Evangeli, i dóna testimoni de l'amor de Déu cap a tothom, especialment cap a aquells que es troben en dificultat. Sigueu missioners de l'amor i de la tendresa de Déu! Sigueu missioners de la misericòrdia de Déu, que sempre ens perdona, sempre ens espera, ens estima tant!
Esperit evangèlic, eclesialitat i esperit missioner. Tres expressions! No les oblideu pas! Esperit evangèlic, eclesialitat i esperit missioner. Demanem al Senyor que guiï sempre les nostres ments i els nostres cors cap a Ell, com pedres vives de l'Església, perquè les nostres activitats, perquè tota la nostra vida cristiana sigui un testimoni lluminós de la seva misericòrdia i del seu amor. I així caminarem cap a la meta del nostre pelegrinatge terrenal cap aquell santuari tan bell, la Jerusalem del Cel. Allà ja no hi ha cap temple: Déu mateix i l'Anyell són el seu temple, i la llum del sol i de la lluna donen pas a la glòria de l'Altíssim. Que així sigui.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.