Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Joaquim Gomis és escriptor

 

Quan escric aquest comentari, el 6 d’abril, encara domina la sorpresa. Però intueixo que comença a sorgir, preocupant, la incògnita. Parlem primer de la sorpresa, perquè passi el que passi, la sorpresa ha valgut la pena. Que en aquesta Església nostra, sovint tan avorrida, previsible, surti al balcó vaticà un senyor que ningú s’esperava, somrient, senzill, gairebé tímid, però que ha tingut la gosadia de triar el nom de Francesc, que no esmenta que sigui el papa sinó que repeteix que és el bisbe de Roma i aconsegueix que la gent calli perquè demana que preguin per ell..., és una sorpresa ben agradable. Després la sorpresa sembla confirmar-se i ens van descobrint que aquest bisbe argentí i jesuïta preferia allà agafar el transport públic i no el cotxe oficial, que sovint feia ell el dinar, que de ben jove va començar a treballar. Amb tot, més important que tot això, són les paraules que se li escapen com a expansió personal quan deixa de llegir els papers preparats. Sobretot aquestes que ressonen a íntima convicció i ferma opció: ”Ah! Com voldria una Església pobre i per als pobres”. O quan, a les seves habitualment senzilles i breus homilies, repeteix coses com “no tingueu por de la bondat, àdhuc de la tendresa”, “la misericòrdia, és el missatge més important”, “no us deixeu robar l’esperança”. Confesso que feia temps que no sentia homilies tan planerament evangèliques. I aquesta és la sorpresa. 

Deien els periodistes –una vegada més massa despistats, perduts sense voler-ho reconèixer– que a l’homilia de la missa d’inici del que en diuen ministeri petrí el presentaria el seu programa de govern. Sí, ho feu: el seu programa de govern és comentar les lectures de la missa. Perquè “el centre és Crist, no el successor de Pere”. Tot això no significa que Jorge Mario Bergoglio no tingui un projecte clar. Algú l’ha comparat amb el papa Roncalli “que també semblava un bon home però sense projecte...” i del seu projecte encara en viu el millor de l’Església. Penso que la comparació és exagerada (Bergoglio és un jesuïta i amb anys de govern!). I sense fer-ne excessiu rebombori, no ha deixat de dir el que pensa que cal fer. Les filtracions del que va dir a les congregacions dels cardenals abans de l’elecció són reveladores. “Cal que l’església surti de si mateixa i miri cap a les perifèries, no només geogràfiques sinó també existencials. Quan l’església no surt de si mateixa per evangelitzar, es torna autoreferencial (com una mena de narcisisme teològic) i llavors emmalalteix”. ”L’Església autoreferencial pretén tenir Jesús dins d’ella mateixa i no el deixa sortir. És l’Església mundana que viu en si mateixa, de si mateixa i per a si mateixa”. Per això a mi m’agrada que després dels qui, cadascú a la seva manera, es poden considerar “grans” papes, Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI, vingui ara un de més senzill, que parla de “la veritat, la bondat, la bellesa” sense fer-ne teories sinó afablement, planerament. I així pot acabar la salutació dominical de l’àngelus tot desitjant un bon pranzo (un bon dinar). 

És clar que no a tothom li agrada Jorge Mario Bergoglio. Hi ha gent que, per exemple, no capten el que significa que entre tots els sants, triés Francesc d’Assís. Hi ha savis eclesiàstics que s’escandalitzen perquè rentés els peus a dues noies quan la normativa litúrgica mana que siguin “homes dignes”. O que troben excessiu que es passegi per la plaça de Sant Pere tot petonejant criatures. Ja ho sé, aquestes crítiques o reticències en realitat amaguen que Francesc els fa por o, si més no, n’esperen poc (són els qui ja demanen que abans d’acabar l’any sigui canonitzat Joan Pau II). 

Però prescindint d’aquests a qui el nou papa –argentí i jesuïta!– no els plau, i tot respectant que tothom és lliure de valorar més o menys el cardenal elegit, la qüestió ara més important és una altra. És la que en començar aquest comentari en deia la incògnita. La sorpresa, per a molts, ha estat positiva. Però no assegura el futur. De fet, Francesc, bisbe de Roma i papa, és una incògnita. També per a aquells a qui ens ha agradat el seu inicial comportament, les seves primeres paraules. La situació de l’Església actual, i no només de la Cúria romana com sovint s’ha dit aquests dies, és suficientment greu, preocupant, com per necessitar una força renovadora que és una incògnita que aquest bon cristià anomenat Francesc vulgui i pugui assumir.