Editorial L'Agulla 84
L’esclat de la crisi va comportar un cert qüestionament sobre la nostra manera de viure: ens preguntàvem si no havíem estirat més el braç que la màniga, tant personalment com col·lectivament. Semblava que la crisi podia ser una bona oportunitat per posar les coses a lloc: restablir prioritats, viure l’austeritat, distribuir millor la riquesa. Però no.
A mesura que han anat passant els mesos, hem anat constatant molt dolorosament que al darrere la crisi hi ha hagut conductes irresponsables, frau, abusos, corrupció, que no sembla que trobin resposta judicial adequada; que la majoria de partits polítics no semblen reconèixer ni la seva responsabilitat ni la necessitat de revisar no només càrrecs, sinó també finançament i formes de funcionament; que els recursos públics s’han destinat a rescatar bancs i no persones i que aquest desviament de diners, que ens endeuta pel futur, està portant com a conseqüència el desmantellament de l’Estat de Benestar i, amb ell, la desatenció de la població més vulnerable i el creixement de la desigualtat social; que enmig del temporal el govern del PP aprofita per atacar la cultura i la llibertat de Catalunya. Els projectes polítics i econòmics continuen amb el mateix nord que ens va portar a la crisi (l’Eurovegas que s’intal·la a Madrid o el projecte de Barcelona World o la reforma del Port Vell en són una mostra), Europa desapareix rere el mercat i la política tendeix a centralitzar-se cada dia una mica més en lloc d’aproximar-se a la gent. A la desesperança general, la figura d’un papa plegant sense haver pogut incidir com hagués volgut en els mals de l’Església no aportava precisament optimisme.
Però malgrat tot, malgrat l’apatia i el desconcert que acompanyen moltes d’aquestes situacions, l’esperança reneix: reneix en l’Església amb la renúncia valenta, lúcida i humana de Benet XVI, l’elecció del bisbe de Roma Francesc; reneix amb la PAH i la seva acció contra els desnonaments; reneix amb la recent iniciativa del manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya; reneix amb les diverses iniciatives de solidaritat; reneix amb la creativitat que es manifesta en l’art; reneix amb el suport mutu familiar de vegades a través d’avis i àvies amb pensions minses, i reneix amb la bona actuació de molts ciutadans crítics i compromesos en el món associatiu veïnal, sindical, polític, encara que la seva acció passi desapercebuda o sigui poc valorada. Caldrà molt d’esforç per al consens i molta imaginació per a la utopia. El món nou no es fa a base de seguretats, sinó de confiança mútua. Però l’Esperit es manifesta en la confiança en les persones, la creativitat, la capacitat de treballar per al bé comú i de compartir allò que s’és i allò que es té. Som-hi, doncs.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.