Acceptar significa saber rebre. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les dades contenides al carnet d’identitat per adonar-nos que la gran majoria són un do, quelcom que hem rebut sense triar-ho: la data i el lloc de naixement, els pares, la llengua materna, el físic condensat a la foto... Tantes coses! Davant d’això, hi ha actituds diferents: agraïment, rebel·lió, disgust, desafiament, queixa... A partir d’aquestes dades, haurem de fer les nostres conquestes, escalar el nostre cim, buscar el nostre benestar, lluitar per un món millor.
Si una persona no s’accepta ella mateixa (talents, nivell d’intel·ligència, físic, història, capacitats, maneres de ser, salut...), patirà i farà patir. Acceptar-se no significa deixar d’esforçar-se, sinó treballar amb intel·ligència a partir dels dons rebuts. Un adagi popular ho recorda de manera gràfica: «Cal llaurar amb els bous que es tenen.» Acceptar-se no implica perdre ambició sinó canalitzar-la a partir dels propis talents. Si algú no té oïda musical, no s’ha d’entestar a ser director d’orquestra, però sí que pot ser un escriptor excel·lent, un bon mecànic, un esportista magnífic, un actor de teatre ben expressiu...
En el fons de l’acceptació de si mateix, existeix una pugna entre els ideals i la realitat. Perdre de vista els ideals manté la persona atrapada en una realitat xata, sense relleu. Perdre de vista la realitat permet volar entre núvols, però no aterrar mai en res concret. Cal compaginar ideals i realitat, de manera que els ideals sàpiguen millorar la realitat, sense trencar-la en mil pedaços. Tant l’orgull com l’enveja impedeixen acceptar-se. L’orgull, en nom dels ideals, es nega a acceptar la mateixa realitat i s’autoenganya. Haurà d’aprendre la humilitat per cultivar de manera efectiva els seus talents. L’enveja, atenta a la realitat dels altres, instal·la la persona en un sentiment d’inferioritat i d’insatisfacció. Pensa, erròniament, que si tingués les qualitats dels altres podria triomfar en la vida i ser feliç. Mentre plora per no tenir-les, deixa de treballar amb alegria els seus talents i s’aboca a la insignificança.
Quan una persona troba el seu lloc al món i viu amb goig la seva vocació personal, quan rep amb gratitud els regals que la vida li dóna, quan descobreix el talent que el pot fer feliç i el treballa amb esforç i entusiasme, no perdrà el temps a creure que les diferències amb els altres són discriminacions i no es queixarà de la seva sort. Al contrari, serà una persona agraïda, conscient dels seus límits, perquè ningú no és perfecte.
En els moments més difícils, pregarà amb una oració, que ha après de memòria: «Déu meu, dóna’m la serenitat per acceptar les coses que no es poden canviar, valor per canviar aquelles que es deixen canviar i la saviesa per diferenciar-les les unes de les altres.»
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.