Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Salva Clarós

La casa reial ha mostrat sorpresa per la imputació de la infanta Cristina per presumptes delictes relacionats amb els negocis que compartia amb el seu marit i ara que la desimputen respecta la decisió. Fèlix Millet també va quedar atònit en ser detingut per pagar unes obres a casa seva i la festa de casament de la seva filla, entre altres, amb diners del Palau de la Música Catalana. Luis Bárcenas, indignat per les acusacions de comissionista i d’evadir capitals, ha demandat a la seva empresa, el PP, per acomiadament improcedent. L’ex-cap dels empresaris espanyols, Gerardo Díaz Ferran no entén com per no pagar unes nòmines als seus empleats, i amagar els diners a Suïssa després de la fallida de les seves empreses, ha anat a la presó. A Yolanda Barcina, presidenta del govern de Navarra, li va causar també estranyesa la recriminació per haver cobrat dietes dobles i triples en un sol dia com a consellera de Caja Navarra. Oriol Pujol i Manel Bustos van reclamar la presumpció d’innocència només conèixer també que estaven imputats per assumptes de tràfic d’influències. El denominador comú de tots ells és la manca de consciència ètica de les seves malifetes, cosa que explica la poca cura que van tenir per amagar proves incriminatòries com e-mails, converses telefòniques o converses captades amb micròfons amagats, comptes corrents, transferències bancàries, ostentosos rellotges d’or, bosses cares o factures de cal sastre, i tantes altres.

La ignorància fingida per inspectors d’hisenda, per jutges, notaris, registradors, banquers, polítics i empresaris... ha convertit en normal el robatori, l’abús i l’estafa, fins el punt que alguns s’havien cregut impunes. El consentiment i el relaxament a l’hora d’aplicar les lleis ha fet semblar normal que ningú sigui senyalat pel fet d’estafar, no pagar impostos, cobrar en negre, evadir capitals... o fer una bretolada. Sense la consciència ètica, s’evita la responsabilitat personal dels actes. Però no s’evita ésser senyalat pel carrer, i menys encara si qui és assenyalat i escridassat és un representant electe, perquè la condició d’”electe” no és eximent sinó agreujant de l’acció u omissió èticament reprovable.