Inici de pontificat. El poder del servei: "No hem de tenir por de la bondat"

Text complet de l'homilia del papa Francesc en la missa d'inici del pontificat. 19 de març de 2013.

Estimats germans i germanes

Dono gràcies al Senyor per poder celebrar aquesta Santa Missa de començament del ministeri petrí en la solemnitat de sant Josep, espòs de la Verge Maria i patró de l'Església universal: és una coincidència molt rica de significat, i és també l’onomàstic del meu venerat predecessor: hi estem propers amb la pregària, plena d'afecte i gratitud.

Saludo amb afecte als germans cardenals i bisbes, als preveres, diaques, religiosos i religioses i a tots els fidels laics. Agraeixo la presència als representants de les altres Esglésies i Comunitats eclesials, així com als representants de la comunitat jueva i altres comunitats religioses. Dirigeixo una cordial salutació als caps d'Estat i de Govern, a les delegacions oficials de tants països del món i al cos diplomàtic.

Hem escoltat en l'Evangeli que «Josep va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a la seva dona» (Mt 1,24). Amb aquestes paraules es tanca la missió que Déu confia a Josep, la de ser custodi, custodiar. Custodi de qui? De Maria i de Jesús, però és una custòdia que s'estèn després a l'Església, com ha assenyalat el beat Joan Pau II: «Igual que va cuidar amorosament Maria i es va dedicar amb joiós interès a l'educació de Jesucrist, també custodia i protegeix seu cos místic, l'Església, de la qual la Verge Santa n'és figura i model »(Exhort. ap. Redemptoris Custos, 1).

Com exerceix Josep aquesta custòdia? Amb discreció, amb humilitat, en silenci, però amb una presència constant i una fidelitat total, fins i tot quan no comprèn. Des del seu matrimoni amb Maria fins a l'episodi de Jesús al Temple de Jerusalem als dotze anys, els acompanya en tot moment amb cura i amor. Està al costat de Maria, la seva esposa, tant en els moments serens de la vida com en els difícils, en el viatge a Betlem per al cens i en les hores tremoloses i joioses del part, en el moment dramàtic de la fugida a Egipte i en la afanyada recerca del seu fill al temple, i després en la vida quotidiana en la casa de Natzaret, al taller on va ensenyar l'ofici a Jesús.

Com viu Josep la vocació com a custodi de Maria, de Jesús, de l'Església? Amb atenció constant a Déu, obert als seus signes, disponible al seu projecte, i no tant a ell mateix; i això és el que Déu li va demanar a David, com hem escoltat en la primera lectura: Déu no vol una casa construïda per home, sinó la fidelitat a la seva paraula, al seu designi, i és Déu mateix qui construeix la casa, però de pedres vives marcades pel seu Esperit. I Josep és «custodi» perquè sap escoltar Déu, es deixa guiar per la seva voluntat, i precisament per això és més sensible encara a les persones que li han confiat, sap com llegir amb realisme els esdeveniments, està atent al que l’envolta, i sap prendre les decisions més sensates. En ell, estimats amics, veiem com es respon a la crida de Déu, amb disponibilitat, amb promptitud, però veiem també quin és el centre de la vocació cristiana: Crist. Guardem a Crist en la nostra vida, per guardar als altres, salvaguardar la creació.

Però la vocació de custodiar no només ens afecta a nosaltres, els cristians, sinó que té una dimensió que l'antecedeix i que és simplement humana, que correspon a tots. És custodiar tota la creació, la bellesa de la creació, com se'ns diu en el llibre del Gènesi i com ens mostra sant Francesc d'Assís: és tenir respecte per totes les criatures de Déu i per l'entorn en què vivim. És custodiar a la gent, el preocupar-se per tots, per cada un, amb amor, especialment pels nens, els ancians, els qui són més fràgils i que sovint es queden a la perifèria del nostre cor. És preocupar-se l’un de l'altre en la família: els cònjuges es guarden recíprocament i després, com a pares, tenen cura dels fills; i amb el temps, també els fills es convertiran en cuidadors dels seus pares. És viure amb sinceritat les amistats, que són un recíproc protegir-se en la confiança, en el respecte i en el bé. En el fons, tot està confiat a la custòdia de l'home, i és una responsabilitat que ens afecta a tots. Sigueu custodis dels dons de Déu.

I quan l'home falla en aquesta responsabilitat, quan no ens preocupem per la creació i pels germans, llavors guanya terreny la destrucció i el cor queda àrid. Malauradament, en totes les èpoques de la història hi ha «Herodes» que tramen plans de mort, destrueixen i desfiguren el rostre de l'home i de la dona.

Voldria demanar, si us plau, a tots els qui ocupen llocs de responsabilitat en l'àmbit econòmic, polític o social, a tots els homes i dones de bona voluntat: siguem «custodis» de la creació, del designi de Déu inscrit en la naturalesa, guardians de l'altre, del medi ambient, no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d'aquest món nostre. Però, per «custodiar», també hem de tenir cura de nosaltres mateixos. Recordem que l'odi, l'enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir llavors vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d'on surten les intencions bones i dolentes: les que construeixen i les que destrueixen. No hem de tenir por de la bondat, més encara, ni tan sols de la tendresa.

I aquí afegeixo encara una altra anotació: el preocupar-se, el custodiar, requereix bondat, demana ser viscut amb tendresa. En els Evangelis, sant Josep apareix com un home fort i valent, treballador, però en la seva ànima es percep una gran tendresa, que no és la virtut dels febles, sinó més aviat tot el contrari: denota fortalesa d'ànim i capacitat d'atenció, de compassió, de veritable obertura a l'altre, d'amor. No hem de tenir por de la bondat, de la tendresa.

Avui, al costat de la festa de Sant Josep, celebrem l'inici del ministeri del nou Bisbe de Roma, successor de Pere, que comporta també un poder. Certament, Jesucrist ha donat un poder a Pere, però de quin poder es tracta? A les tres preguntes de Jesús a Pere sobre l'amor, segueix la triple invitació: Pastura els meus anyells, pastura les meves ovelles. Mai oblidem que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per exercir el poder, ha d'endinsar-se cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu, ha de posar els seus ulls en el servei humil, concret, ric de fe, de sant Josep i, com ell, obrir els braços per custodiar a tot el Poble de Déu i acollir amb afecte i tendresa a tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els més petits; el que Mateu descriu en el judici final sobre la caritat: al qui té fam, set, a qui és estranger, nu, malalt, empresonat (cf. Mt 25,31-46). Només qui serveix amb amor sap custodiar.

A la segona lectura, sant Pau parla d'Abraham, que «recolzat en l'esperança, va creure, contra tota esperança» (Rm 4,18). Recolzat en l'esperança, contra tota esperança. També avui, davant tants cúmuls de cel gris, hem de veure la llum de l'esperança i donar nosaltres mateixos esperança. Custodiar la creació, cada home i cada dona, amb una mirada de tendresa i d'amor, és obrir una escletxa de llum enmig de tants núvols, és portar la calor de l'esperança. I, per al creient, per a nosaltres els cristians, com Abraham, com sant Josep, l'esperança que portem té l'horitzó de Déu, que se'ns ha obert en Crist, està fundada sobre la roca que és Déu.

Custodiar Jesús amb Maria, custodiar tota la creació, custodiar a tots, especialment als més pobres, custodiar-nos a nosaltres mateixos; heus aquí el servei que el Bisbe de Roma ha d'exercir, però al qual tots estem cridats, per fer brillar l'estrella de l'esperança: protegim amb amor el que Déu ens ha donat.

Imploro la intercessió de la Mare de Déu, de sant Josep, dels apòstols sant Pere i sant Pau, de sant Francesc, perquè l'Esperit Sant acompanyi meu ministeri, i a tots vosaltres us dic: Pregueu per mi. Amen.