PREGÀRIA I FELICITAT (1)
Quan es parla o s’escriu sobre la pregària fàcilment es senyala la dificultat que avui molts hi trobem en mig de la vida normal, l’agitació dels temps que vivim i coses semblants. Poques vegades ens referim als moments de goig, de pau, de serenitat i de felicitat que la pregària dona a les nostres vides ni que sigui de forma temporal.
Felicitat sorprenent. A cops el Senyor pren la iniciativa en mig d’una pregària rutinària i de forma imprevista i sorprenent es comunica. No estava programat, no respon a la matèria que estàvem meditant o el que resàvem. Ell, sempre present en nosaltres, desvetlla aquesta presència, i més enllà de paraules, pensaments, emocions i desitjos, tan sols essent-hi, comunica uns instants, curs o una mica llargs, d’una plenitud feliç absolutament nova i diferent. És una experiència que d’una forma o altra ha viscut molta gent, i que resta en la memòria com a referència. Poden passar setmanes i anys que queda en el record o mou a l’agraïment. Déu és lliure per manifestar-se quan vol, segons els seu Amor. Un breu tast d’aquesta felicitat pot marcar tota una vida o pot ser un punt d’inflexió vers un canvi. Segurament no hi ha plenitud semblant.
Felicitat de la Paraula. Qui prega i llegeix la Paraula de Déu expressada en l’Antic o el Nou Testament algunes vegades experimenta que una paraula, una frase, una expressió agafa un relleu important i demana estar-hi, no seguir i parar-se. De vagades aquesta paraula pot mostrar una fonda comprensió de la realitat. Dona llum i enteniment sobre un fet determinat o sobre un tot que abasta el conjunt. Altres vegades la paraula o la frase va penetrant en la profunditat del cor sense dir res, es va difuminant en una mena de saber més enllà de les lletres; es converteix en presència. Altres cops produeix una fonda emoció, i un amor que s’obre vers un més amor del que s’ignora tot camí amb la certesa de que cal abandonar-se a la iniciativa de Déu.
Felicitat del silenci. El silenci és una bona condició per a la pregària. No és indispensable el silenci exterior, ja que podem pregar també en el soroll ambiental; però es facilitador. En canvi el silenci interior sí que normalment és una bona condició per a la pregària. També hi ha un silenci que neix de la mateixa pregària. Normalment es va produint, va augmentant; altres cops pot venir de cop. Aquest silenci que neix de la pregària, es a dir de la relació amb Déu, és un silenci de plenitud. Se sembla als dos amics que quan ja s’ho han dit tot poden caminar junts callats per la confiança mútua que es tenen. El silenci que neix de la pregària, de la relació amb el Senyor, comunica una felicitat difusa i fins intensa que no és sinó amor veritable. Aquella expressió: “ Ell està en mi, i jo estic en Ell” , ja ho diu tot. Es pot demanar més ? Potser sí. Ja que sabem que en aquesta vida el silenci de plenitud és transitori i generalment interromput . Un breu tast de la glorificació definitiva...
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.