Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

He tingut l’oportunitat de participar durant tot el Congrés Internacional Cinema i Nova Evangelització celebrat el 15-16 de febrer a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL. Agraeixo la possibilitat d’intervenir en el moment de la presentació i de la cloenda. Ha estat una experiència interessant, breu i intensa. Del congrés valoro força aspectes, per exemple, el perfil i qualitat dels diversos ponents, l’originalitat dels diversos apartats del programa i la complementarietat de formats utilitzats durant la celebració.
  
El documental Buscant les set claus d’Antoni Gaudí va motivar-me a una petita recerca en forma de síntesi o de conclusions provisionals per tal de trobar, també, les «set claus del Congrés», que intentessin donar resposta a la pregunta que des d’un primer moment es planejava: On resideix el potencial o l’originalitat del cinema en el context de la Nova Evangelització? Proposo aquestes idees:
 
1r. El món audiovisual participa i es desenvolupa en un «territori comú». La gent va al cinema i en gaudeix. Vivim en la cultura de la imatge, la plasticitat i la tecnologia.  L’Església en el seu afany de dialogar amb la cultura s’ha de fer present en aquests territoris. De totes maneres no podem ser ingenus. També la «paraula» és un territori comú i sovint hem perdut allò tan bàsic de la noció de «revelació» quan afirmem que la paraula és feu vida, història, home. Massa vegades hem «segrestat» el potencial de la paraula pels barroquismes del discurs, per la complexitat del llenguatge o simplement per la distància amb la vida. El cinema també pot concórrer en aquest perill. Cal, doncs, prevenir i augurar un cinema que parli de la història, de les persones i dels seus problemes. Aquí el cinema esdevé un gran potencial per a la nova evangelització.
 
2n. El cinema permet diversitat de gèneres per tal de donar resposta a la diversitat de destinataris. Això em recorda la tesi de Pau VI dels diversos cercles concèntrics en parlar dels destinataris del diàleg eclesial (Ecclesiam suam). Per tant, aquest sa pluralisme del cinema possibilita donar resposta a diferents predisposicions i emetre missatges més explícits o implícits. Des de pel·lícules d’històries de sants i santes a films ben complexos i oberts com l’Arbre de la vida. Alhora, la plasticitat, l'adaptació i l'amplitud de registres del cinema permet concrecions en àmbits ben diferents com la família, l’educació, el diàleg interreligiós o la formació en valors...
 
3r. El cinema és una gran oportunitat per a la Nova evangelització quan desenvolupa l’efecte «sorprenent». Quan -com va fer Antoni Gaudí en l’arquitectura de la Sagrada Família- es capaç d’eliminar contraforts dels edificis i permet veure la llum. En l'Església, massa vegades hem construït contraforts per garantir «solidesa» o «seguretat» al nostre edifici (barca o temple). I això també passa en la pròpia cultura contemporània que provoca tants i tants divertiments, banalitats i escàndols que sembla reproduir un continu ball de carnestoltes on s’han perdut les identitats i les responsabilitats. El cinema és capaç de presentar la novetat, irrompre amb força, impactar, aportar llum i claredat. Als creients no ens ha d’escandalitzar l’efecte «sorprenent». De fet, compartim la sorpresa més impactant i més important de la història de la humanitat. La pròpia revelació és en si mateixa una sorpresa: la d’un Déu que es comunica, es fa història i estima radicalment l’humanitat.
 
4. Davant una societat que tot ho fragmenta -fins i tot la pròpia vida humana-, el cinema es presenta com un relat amb una iconografia integradora. En efecte, en una producció cinematogràfica la veu, les imatges, el moviment, la música, la tecnologia, etc., es presenta com un tot integrat i integrador. Aquesta riquesa de llenguatges quan es presenta de manera harmònica, suscita el reconeixement, la contemplació i la interpel·lació. I, evidentment, la bellesa, que ens pot acostar a l’experiència de la  transcendència.  
  
5è. El bon cinema ha narrat, narra i narrarà fonamentalment històries humanes. De pobles o de persones, de nens o d’adults, etc., però bàsicament ha descrit la complexitat de la vida humana. Per tant, el cinema té un alt potencial en la construcció d’«imatges antropològiques perdurables». Quan una societat o una cultura va perdent els seus referents fonamentals i viu un cert desert espiritual, aquesta tasca de reconstrucció a base de relats d’alta qualitat per la seva capacitat de significat antropològic i humà, té un gran valor. Una bona part de l’experiència religiosa, del propi missatge cristià i de la vida celebrativa de les nostres comunitats ha quedat atrapada o excessivament fixada en els significants i hem deixat escapar o hem velat l’originalitat i força dels significats. El cinema és una gran oportunitat per irrompre amb significats.    
 
6è. La dimensió simbòlica de molts relats cinematogràfics situen aquest art en la mateixa sintonia actitudinal del Sínode sobre la Nova evangelització. Efectivament, el cinema implica una interpel·lació o una provocació però presentada des de la invitació, la proposta o l’oferiment. Les històries ens conviden a ser interpretades o ser jutjades però sempre des del diàleg, la llibertat i l’actitud activa -acollidora o no- del receptor.     
 
7è. El cinema permet, sens dubte, desenvolupar una tasca irrenunciable per a l’Església vinculada a la seva vocació educativa. Certament existeix un cinema comercial i consumista i, també, un cinema que colonitza.  Però tota aquesta realitat no anul·la les magnifiques oportunitats d’altres perspectives ni tampoc el potencial en desenvolupar una actitud crítica, constructiva, explorativa i creativa des d’una tasca preferentment educativa i d’acompanyament. Educar en tots aquest processos per arribar a saber llegir imatges i relats, i habituar les persones a una actitud compresa en la interpretació i interpel·lació dels missatges és una gran tasca. En definitiva, predisposar al seu «acolliment» i «reacció».