Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Pau Hernández Prats és Llicenciat en Filosofia i Lletres

És evident que no han funcionat les solucions donades a la crisi pels tècnics (que tinc la impressió que han estat  els mateixos que l’han provocada) ni  per alguns polítics. La sensació popular més estesa és que actuen com si fossin d’una secta d’abast universal en què un ll·luminat diu una cosa i tots la repeteixen paraula per paraula. No “parlen” mai en públic, només llegeixen uns fulls que els han fet arribar. Parlen, no raonen. Llegeixen, no escolten. Ni contesten les preguntes dels periodistes. Els que pregunten massa, desapareixen. Cal posar-los en mans de la justícia. I si resulten innocents, fer-los fora, per inútils. I si són culpables, que paguin.

Crec que la solució a la crisi la tenia el seny popular. És evident, i el temps ho ha demostrat, que han estat contraproduents mesures com facilitar l’acomiadament  dels treballadors; rebaixar sous, pagues i beneficis fiscals; desnonar de la seva llar famílies que han signat el que no devien, aconsellats pels que cobraven comissió per cada signatura malgrat saber que mai podrien pagar; col.locar accions que sabien que no tindrien cap valor i volatilitzar els estalvis de vides de treball i sacrifici; esperar el mannà europeu per als bancs, preferiblement pels més culpables, mentre els seus dirigents es proclamen innocents… No, no era aquest el camí. I ho sabien. Ha estat com llençar els diners a pous sense fons (o que no coneixem).

On era la solució? L’altre dia se’m va acudir. No sóc economista. Però he estat alumne de Vicens Vives. I sé com va acabar fa molts anys, un cas semblant. També sé que, de vegades, la solució es troba en desenvolupar una idea-mare i contrastar-la amb altres. Tesi, antítesi, síntesi. No en sotmetre-la a un “cap” ple d’autoritat d’origen dubtós. I tot d’una,  ve la inspiració. Així em va passar a mi. Tot va començar quan, per enèsima vegada, la televisió va il·lustrar una notícia sobre jubilats, retratant un estol de gent gran, ben vestits i pentinats (elles, de perruqueria) jugant a les cartes, o a la petanca, fent mitja o esport inadequat a la seva edat, xerrant o ballant o fent punta de coixí. No és aquest el cas dels jubilats que jo conec. Més aviat els veig carretejant cotxets d’infants, fent-se càrrec dels nets, acollint a casa els fills desnonats o divorciats, estirant la pensió per tal d’ajudar-los, en una actualització del “miracle dels pans i dels peixos”, ajudant com a voluntaris al banc dels aliments o al menjador de Càritas, o anant-hi a menjar quan apreta la necessitat, tal vegada una mica avergonyits a més de patir la injustícia… Això no és “congelar” les pensions, sinó els pensionistes…  Quina seria la solució? Molt fácil. Fer-ho tot al revés. En lloc de donar els diners als banquers (que ja imaginem què n´han fet) donar-los als pensionistes i triplicar la paga dels jubilats.

Dit així, pot semblar un disbarat. Però, pensem: Què és el que els avis no farien mai amb els diners? Segur que no els invertirien en borsa ni els amagarien a les illes Cayman, ni comprarien lingots d’or ni joies ni anirien a esquiar a l’Argentina… No.

Comprarien joguines i roba als nets, solucionant els problemes de les botigues del barri, ajudarien a pagar les hipoteques dels pisos dels fills  (ajudant els bancs a solucionar l’únic problema real que tenen); s’arreglarien la boca o el pis (feina per dentistes, paletes, lampistes, pintors), agafarien taxis, comprarien el diari o algun llibre, portarien els nets al cinema o al zoo, tornarien a anar a la plaça amb el carret, algun dia dinarien fora, o  anirien al cinema, o agafarien el tren per anar a veure la família… Feina per a tothom, construint l’economia des dels fonaments, beneficiant a qui realment ho necessita. Sembrant i recollint el fruit. Tots els diners es gastarien, s’invertirien.  I, a més, sortiria més econòmic, en tots els sentits que es pugui donar a aquesta paraula. I, per sobre de tot, més just. Hi ha algun gremi que no sortís beneficiat d’aquesta inesperada injecció de diners? Fins i tot els bancs se’n beneficiarien, amb aquestes comissions que tan alegrement ens cobren… I els ajuntaments, i Hisenda, etc. que recaptarien els impostos per unes despeses que ara no es fan, quan s`haurien de fer més que mai. I que podrien invertir creant feina.

Si, a més, es fes justícia, no deixant sortir de la presó a qui no torni tot el que ha robat, més un plus per el mal que han fet, dotant els jutges i els inspectors d’hisenda dels tècnics i les eines informàtiques que els cal per treballar… jo crec que gran part del problema quedaria resolt. Després ja podríem parlar de política i trobar la manera de que no torni a passar. 

Evidentment, això només és el germen d’una idea que podríem perfeccionar. Encara que sembli economia ficció. S’admeten idees. Fins i tot d’economistes.