Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Dijous Sant és el dia de la institució de l’eucaristia, una festa perpetua d’alliberament com recorda el llibre de l’Èxode i la carta dels Corintis. Aquesta festa va vinculada també a la vida com acte de lliurament, abaixament i servei total, tal com ens recorda l’evangeli joànic.

Centrem-nos avui en la distribució de l’espai interior de l’església de Crist Esperança del Món, que ja vàrem presentar l’altre dia aquí. La distribució de l’espai no dóna peu a dubtes: l’altar, tot i no estar ben bé al centre geomètric, si habita en la centralitat. Aquesta disposició segueix la llarga tradició de planta central encetada per Joahnes Van Acken que en la seva obra “Art eclesiàstic cristocèntric, projecte per la obra integral de l’art litúrgic”, del 1923, deia: “Cal que l’altar sigui el punt d’arrencada i el centre que doni estructura a la edificació i decoració de l’església. (...) Segons el criteri de l’Església, la celebració de la missa constitueix, en definitiva, el punt central i la culminació de tot el nostre pensament religiós i tota la nostra vida terrena”. D’aquesta manera l’església de Crist Esperança del món segueix l’estela de Dominikus Böhm a l’Església de Pau de Dones (Frankfurt 1926-27), del “Sternkirche” o el Temple Estelar (1922) de Otto Bartning o l’adaptació litúrgica de la Sala dels Cavallers al Castell de Rothenfels-am-Main (1928/29) de Rufolf Schwarz.

La centralitat de l’altar i dels elements del presbiteri ens porten a una re-escenificació del que celebrem avui: la focalització de la litúrgia en el seu mediador i, especialment, en una vida històrica que ens parla constantment del Banquet Celestial escatològic (recordem per exemple el Relat del Fill Pròdig o el convit del rei al banquet de bodes). En aquestes disposicions de planta central el “més enllà”, que es sol representar en la disposició lineal de l’assemblea orientada cap a l’absis, es fa present el més “més ençà”. La citació patrística que potser condensa millor aquesta a-dualitat del misteri és “Tu autem intimior intimo meo et superior summo meo”: “Tu ets (Senyor), allò més íntim de la meva intimitat i allò més suprem de la meva supremitat” de Sant Agustí (Confessions, l. 3, 6, 11).
 
També resulta interessant d’aquest cas, i és l’únic que m’he trobat fins ara, la disposició dels altres elements del presbiteri i dels altres espais litúrgics entorn l’altar. El més inaudit és la disposició de l’ambó, situat darrera de l’altar i de cara a l’assemblea que rodeja l’altar en forma de ferradura. D’aquesta manera l’ambó té prou espai per respirar i tenir el seu propi protagonisme, sense quedar massa a la vora dels participants i, paradoxalment apunta a una nova linealitat dins l’espai central. L’ambó consta d’una peça de pedra igual que l’altar, seguint les recomanacions litúrgiques actuals de lligar la taula de la paraula amb la taula del cenacle, la qual resta tallada en un extrem amb inclinació per tal de poder disposar-hi les lectures com espai d’adoració que s’ofereix a l’assemblea i, en l’altre extrem, té un taulell de fusta per poder fer-hi la proclamació de la lectura de cara als participants. La seu, finalment, és un banc corregut que gairebé toca la paret frontal, com si s’hagués reprès la  tradició de la seu a l’eix de  l’absis i s’hagués allargassat.

Pel que fa a la pila baptismal, la reserva del santíssim, el cancell d’accés i la capella de la Mare de Déu, aquests es disposen a les cantonades del cub, ja sigui sota o al costat dels finestrals de les cantonades que configuren el cub inicial com una creu grega. Seguint amb la lògica explicada anteriorment, es sacralitza i unifica els espais del Santíssim i del baptisteri amb elements de la mateixa pedra que l’altar i l’ambó. Aquesta disposició recorda en part a l’Església de Iesu, de Rafael Moneo (San Sebastià, 2010), on partint també d’un únic volum prismàtic, aquest es va descomposant en diferents espais que acullen aquests programes secundaris a mesura que la nau principal resta cruciforme. En definitiva, els espais de les cantonades no queden com espais residuals sinó que a partir dels lluernaris perimetrals signifiquen espais propis.  

Lectures pel dijous sant, 28 de març: Ex 12,1-8.11-14; Sl 115; 1Cor 11,23-26; Jn 13,1-15.