Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Pelegrinar a Terra Santa, encara que sigui amb les comoditats dels nostres dies, sempre és un exercici que demana una dedicació a contemplar, predisposició a acollir els inputsvisuals que els diversos indrets que foren la terra del nostre Mestre i Senyor ens reclamen.
El pelegrinatge tampoc no pot deslligar-se del grup, l’equip que emprèn la iniciativa de trepitjar els camins i els llocs que Jesucrist va contemplar amb els seus ulls i palpar amb les seves mans.
 
Sense una geografia on situar els esdeveniments sagrats, que tant l’Antic com el Nou Testament ens aporten, difícilment podríem fer-nos nostres molts moments de la història de la salvació. La revelació de Déu en Jesucrist, pel misteri de l’encarnació, es fa localitzable: una terra on ubicar-se i un moment de la història on situar-se.    
Així, doncs, vuit dies a la terra on el Sant dels Sants ha volgut manifestar la seva glòria i la seva proximitat als homes, ajuda els qui hi vam pelegrinar a trobar un referent geogràfic i històric, per a la nostra fe. Més d’una vintena de seminaristes, acompanyats pels formadors, per alguns preveres i pel bisbe de Terrassa, Josep Angel Saiz Meneses, vam gaudir d’unes jornades viscudes a Israel en un context climàtic de calor exagerada.
 
Vam iniciar el pelegrinatge per Netanya, on vam dormir la primera nit. Vàrem arribar a Tel Aviv, que ja fosquejava. L’endemà iniciàvem l’itinerari a Cesarea. En aquests indrets de la línia mediterrània es va repetint un mateix esquema històric: temps bíblics, incidència del cristianisme constantinopolità, pas de l’islam, els croats i la presència d’ordes religiosos amb testimonis de fe local fins als nostres dies.
Plana d’Asdralon i records d’Elies. La referència del Carmel i la sequera espiritual dels nostres dies ens ajuden a posar nom i cognoms a la idolatria que se’ns descriu a l’Antic Testament. Elies en el Carmel retrata de manera anticipada l’indiferentisme del nostre temps, incapaç de descobrir la resposta amatent de Déu vers els sofriments i neguits dels homes.
 
Passant per Akko, on recordem l’embrazida dels croats (Sant Joan d’Acre) i les referències dels Fets dels Apòstols, ens encaminem vers el llac de Galilea.
 
VORA EL LLAC DE GALILEA
Certament, a les Benaurances, vora el llac, la geografia es fa planera, suau… El llac és a l’abast i, des de la costa nord, el pendent deixa negar-se per l’aigua dolça i rica en pesca. Segurament en el temps de Jesús, a la vora del llac, abundaven els arbres fruiters. Al voltant del llac, unes petites ciutats: Tiberíades, Magdala, Cafarnaüm, Corazín, en la costa occidental omplien d’ambient humà  el territori.
 
En el caient de la tarda, vora l’església de les Benaurances, la proximitat del Senyor s’intueix. I em sembla descobrir els camins de la seva voluntat en nosaltres, que no és altra que el desplegament constant del sermó de la muntanya. I és aquesta una muntanya suau, especialment tendra. Aquí la natura no és escabrosa, ni mostra roquissars altius (com a Jerusalem), ni profunditats abismals (com a Qumran i el Mar Mort).
 
Vora el llac de Galilea reviurem els instants evangèlics inicials. I no és difícil recordar els passatges de la crida de Simó Pere, la predicació en paràboles del Mestre de Natzaret, o la visita a la sinagoga de Cafarnaüm, encara que avui dia siguin només ruïnes ben ordenades.
A l’inici del matí, a Tabga, on es commemora la multiplicació del pans i el primat de Pere, el sol abraça el llac amb una simplicitat gens forçada. I l’anar i venir d’unes ones discretes trenca el silenci remugant d’uns canyissars banyats per la humitat de la riba. Demanar aquesta simplicitat benaurada per cadascú, per les nostres parròquies i per l’Església, un indret on tothom pugui atansar-se per a ser vivificat, com Pere quan va ser cridat, o com la gentada quan va saciar la seva fam a quatre passes de l’aigua. Ningú no força ningú, només l’atracció generosa del Mestre que vol el bé de tots…
 
L’oportunitat, sempre agraïda, de passejar amb una embarcació similar a les dels temps de Jesús, esdevé un moment suggerent del pelegrinatge. Va coincidir amb un diumenge al matí. Un sol agressiu dominava l’ambient, mentre en un silenci reverent cadascú meditava: ¿què podia sentir Pere després de la tempesta calmada? ¿Què sentim nosaltres quan la barca fa una ruta insospitada? ¿Com deixar-nos portar per les onades del Crist ressuscitat, que ens convida a esmorzar en un pedregar proper al llac? ¿Com atendre els neguits de la humanitat sencera, que té fam i set de justícia, o que vol alimentar-se, potser sense saber-ho, del Pa de Vida, que vol omplir molts i molts cors necessitats…?
 
Impressiona la riba calmada, els turons pelats que exhibeixen com un trofeu els roquissars esquerps i distants, i l’anar i venir de la barca, que fa rememorar el pas del Fill de Déu en la vida dels homes i dones aplegats com aquella gentada afamada, que té fam i set de vida veritable…
 
NATZARET
 
Avui dia una ciutat amb molta població musulmana, una aglomeració humana que s’arrapa  de manera irregular en els turons que la conformen. En el cor de la ciutat, davant una de les portes de la medina, s’aixeca una basílica peculiar, que recull interiorment tota la història del sí de Maria. Des del segle III-IV, en temps de Constantí, fins a l’actualitat. En l’atri immens, a mode de pati, s’hi recullen moltes traduccions del Magníficat, entre elles una en català. Unes majòliques testimonien d’alguna manera l’encarnació de Déu, en el si de Maria.
Es palpa en l’església, potser per la superposició de les diverses construccions, aquest fil històric que ens vincula amb Maria,la Maredel Senyor. Hi ressona la confiança de Maria en l’acció incomprensible del Pare del cel, per amor a tots els homes.
 
L’indret del sí, de l’assentiment, de la resposta de vida, amb un ressò de la resposta reiterada i confiada de molts homes i dones al llarg dels temps. Maria configura el camí de fe de molts sants i santes, i dóna color a les nostres adhesions a l’obra del Crist en el món.
 
Retornem cap a les Benaurances. Des de Tibèrias emprendrem camí cap a l’Hermon, la terra dels drusos, els límits amb Síria… I constatarem, més enllà de Banias, on trobem les fonts del Jordà; la dificultat d’una terra, des de sempre en litigi; un camí de pas que mai no ha gaudit d’una pau completa… com una metàfora de la pau que el món desitja, però que és incapaç d’acollir-la amb generositat.
 
TABOR I BETLEM
 
Quasi a trenc d’alba, motoritzats, accedim a la muntanya del Tabor. Hi celebrem l’eucaristia. S’hi respira una pau franciscana. La basílica, amb un regust sirià, ens acull. Hi rememorem l’escena de la transfiguració. Amb Ell, acompanyant-nos, donant sentit a les nostres vides, la polseguera dels camins esdevé menys polseguera, i en la mediocritat del paisatge descobrim la mà amorosa del Creador.
 
El camí i la visió del Tabor descriuen molt bé la vida cristiana. De fet, un seguit de muntanyes, com un rosari, van acompanyant la vida dels pelegrins, o sigui de tots els creients.  Carmel, el zel i l’esperança; les Benaurances, la paraula alliberadora; el Tabor, el goig i la visió; i el Calvari, enla Jerusalemreial, la mort i la resurrecció.
 
L’experiència religiosa ha sembrat Israel de turons i muntanyes que ens evoquen un sentit nou a l’existència. Des del Sinaí, on Moisès rep el pacte del Déu aliat del poble, fins al Calvari, on Déu signa en la creu sagnant del seu Fill una aliança nova i eterna per a tots els pobles… I en el Tabor se’ns anticipa la muntanya salvadora i se’ns resumeix en un model la trobada de Déu i l’home, en un punt elevat de la geografia.
Aquí caldria mencionar molts topos; la mateixa jornada va aportar-nos més indrets: Jericó, just en la frontera amb Jordània. Allà el Jordà, terrós, d’un bru esquerp…ens evoca Joan el Baptista, el baptisme del Senyor, el camí cap al desert. Dinem a Qumran, amb unes temperatures exteriors quasi bé infernals, i després d’un bany peculiar enla Mar Morta ens dirigim cap a Betlem.
 
Abans d’arribar-nos a Betlem, gaudirem d’unes vistes panoràmiques de Jerusalem. La ciutat de Sió apareix engalanada pel sol de la tarda i, radiant, ens mostra tot un perfil arquitectònic on es succeeixen les construccions antigues amb els punts de referència més contemporanis.
 
Betlem, a quatre passes de la capital, el mur vergonyant construït per l’estat d’Israel. Una ciutat palestina en el seu conjunt, amb presència cristiana per tot arreu. Un campanar, una residència cristiana, una espadanya senzilla...
 
Celebrarem l’eucaristia en el camp dels pastors. Seguidament visitem la basílica dela Nativitat. Calentrar per una porta insignificant, que resumeix perfectament el misteri que s’hi venera. L’encarnació és empetitir-se, és passar per la porta estreta, és penetrar per portal de l’agulla… com ens recorda Jesús en l’evangeli. Malgrat sigui insignificant la porta, la seva manca de monumentalitat és ben significativa. Esdevé una viva metàfora del misteri que commemora.
 
Una estrella en el terra, que venerem amb un petó com el lloc on Crist nasqué, esdevé l’element més fotografiat i alhora un referent clar en aquesta basílica. S’hi palpa, com en el Sant Sepulcre, aquesta mena de diversitat cristiana, fins i tot una certa deixadesa, que dóna als espais una dignitat especial i s’hi respira una presència sacral particularment perceptible.
 
Si bé la història de la redempció comença amb el fiat de Maria, aquí adquireix un gruix d’acció. Com diem en la nadala “ja és nat el Déu Infant, fill de Maria”. Aquí esdevé el prodigi, simple i alhora transcendental, del naixement de Jesús. Quan t’ajups per entrar en el petit recinte críptic on es commemora el natalici, saps que respires història, gruix d’esdeveniments… L’any 325, Constantí construí una basílica damunt la cova, i Justinià (540) erigí l’actual. Molts cristians i cristianes, al llarg dels segles, s’han ajupit per contemplar el lloc on l’encarnació del Déu s’esdevé... Des del segle IV, almenys, els cristians hi adorem el Crist.
 
També, com cantàvem ja d’infants, “anem a Betlem a veure el Messies / anem a Betlem i l’adorarem”. I així ho vam fer.
 
JERUSALEM
Ciutat ben construïda, conjunt harmoniós… ens diu el salm. Constatem, a mesura que la trepitgem, la veritat d’aquests versets. Entrem a la ciutat per la porta dels lleons o de St. Esteve, a primera hora del matí. El sol vesteix de llum la muralla i les oliveres que envolten aquest sector; esmorteïdes i rebregades, ens donen la benvinguda. Piscina probàtica, Torre Antònia, Lithostrotos… van desfilant noms que ens són coneguts pels passatges de l’Escriptura que s’hi refereixen.
Prop de la porta de les Ovelles, podríem refer la història de Maria, potser prop del temple, on es sacrificava el bestiar. La família de la casa de Maria podia ben ser allà mateix. Potser fou l’àmbit on ella pujà de petita al costat dels seus progenitors…
 
A Jerusalem, també es dóna el mateix cicle històric, que va des dels edificis –diríem veterotestamentaris- passant per una base romana prou significativa, per les construccions del temps de Sta. Elena i Constantí, el croats, el pas islàmic i les recents aportacions del segles XIX i XX… Té quelcom, aquesta ciutat, que la fa inexplicable. Allò que té d’essencial és de naturalesa espiritual. Diríem que és una ciutat que atrau, que sedueix; des de la tradició religiosa jueva fins  als llocs sants del món cristià, tenint present les pinzellades islàmiques, que la fan ben especial.
 
Caldria preservar aquesta riquesa religiosa i espiritual que la configura, constituint-la en una mena de sacra urbs oberta al món, i així aportar a la humanitat —lliure de vincles d’estretor nacionals— aquesta vida que hi habita des de sempre.
 
Certament, la conjugació dels tres monoteismes no és fàcil. La fa una ciutat compartimentada, però malgrat tot no perd l’alè de ser la ciutat de la Pau, doncs així ha estat cridada a ser per Déu.
 
La passegem, la trepitgem en el seu paviment modelat per tants noms que ens suggereixen molts sentiments; especialment el pas del Crist, que hi va viure el moments més transcendentals de la seva existència. Oferint-se Ell mateix per a tots atrau, des d’aquesta ciutat, tots els homes i dones per fer-los descobrir així el rostre del Pare.
 
Jerusalem és la ciutat de ciutats. El seu tresor roman present en les referències cristianes dels carrers, en els racons amagats al voltant del Sant Sepulce, en el turó de Sió, on es desprèn la vida del Cenacle, en els carrerons rebregats que ens duen a la porta de Damasc; i en la tranquil·la presència d’Aquell que tot ho pot, en l’interior de la basílica del Sant Sepulcre. Hom hi descansa, s’hi refà, hi acull el pòsit d’història reverencial que atresora.
 
Un àmbit sagrat, especialment sagrat. Una decadència física de l’espai d’aquesta església ens parla de segles i segles de fe; d’instants d’oració viscuda; de cues de persones que saben que el Crist els espera per encaminar-los, assistir-los, encoratjar-los… Un rostre d’una dona eslava, ferreny i emmudit;  unes mans ennegrides palpant el marbre rostit pels anys; un grup d’orientals captant la força i l’energia de l’indret que trepitgen…
Quantes llàgrimes no han detectat els seus murs! Quants genolls embrutats i malmesos en les rajoles erosionades del marbre desgastat pel temps! Quantes confidències interiors revelades en el si del cor de cadascú!
 
Sant Sepulcre, Via Dolorosa, Mont Sió, Vall del Cedró, Muntanya de les Oliveres, Getsemaní… Què dir dels voltants: Betània, Betfagé….!
Malgrat les transformacions dels segles, la ciutat de Jerusalem serva un esperit especialment cristià. Hi és present arreu. Es percep. Sí que la ciutat nova és plenament jueva; sí que és ben present una arquitectura contemporània que vol rivalitzar amb qualsevol ciutat europea; és cert que la cultura jueva dominant estreny una mena de setge a la ciutat palestina i a la presència cristianoàrab… però l’alè de Jesús, la vida dels primers cristians i de la primera Església és perceptible i ens fa un bé respirar aquest alè als qui hem estat batejats en el nom de Crist. I també els fa un bé als cristians de Jerusalem la nostra visita sovintejada. De ben segur que és  un petit estímul d’esperança en un món que els és força hostil.
 
De Jerusalem retornem carregats de vida. També la pelegrina Egèria va retornar carregada de vida litúrgica, de santedat, de proximitat amb la vida sagrada del Crist i de tants homes i dones que l’han seguit. Com la pelegrina Egèria, amb un viatge molt més còmode, per suposat, retornem a casa, a la vida ministerial, amb els ulls fits enla Ciutat Santaque  ens crida a reposar prop de l’Espòs.
Terra Santa, del 21 al 29 de juny de 2012
 

Pere Oliva