Dones plorant

El relat de la passió de Lluc conté uns passatges, que són aportació exclusiva d’aquest evangelista; un d’ells és el que recull les paraules de Jesús dirigides a les dones en el camí del calvari ( Lc 23,27-31).

Qui deu ser aquest grup de dones? Lluc no aporta suficients dades per identificar-lo amb les dones, que estan presents en la crucifixió (23,49), ni tampoc amb el grup de seguidores de 8,1-3. Hi ha qui pensa que es tractaria de les ploraneres professionals, que acompanyaven els dols, o de les dones nobles i pietoses, que oferien vi barrejat amb mirra, per drogar els condemnats a fi d’alleujar-los el dolor. L’expressió “Filles de Jerusalem” ens porta a pensar que representen el poble d’Israel. En un passatge del llibre de les Lamentacions ( Lm 3,51), trobem una expressió, molt apropiada al relat de Lluc perquè mostra el sofriment immerescut del just, i que permet pensar que Filles de Jerusalem fa referència al poble d’Israel: “Em moro de dolor quan contemplo les filles de la meva ciutat. Sense motiu els enemics em volen caçar com un ocell. Porten la meva vida al silenci del sepulcre”. El context del llibre de les Lamentacions permet associar les filles de la ciutat amb el poble d’Israel.

Les referències a altres indrets de l’Escriptura són constants en aquest petit passatge. Hi ressona el dol a Jerusalem explicat en el llibre de Zacaries (Za 11,9-13) arran de la mort de Zorobabel, el darrer descendent de la dinastia de David. Ara, quan Jesús, el Messies, el definitiu David , s’acosta a la mort es produeix un dol semblant. L’elogi a la mare de Jesús: “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar” (Lc 11,27) s’ha capgirat i esdevé una desgràcia. Les paraules de Jesús dirigides a les dones prenen el to d’una profecia que augura un futur molt pitjor al fatal moment que ell està passant. Es refereix a la destrucció de Jerusalem. Quan arribi la seva fi, serà una sort no haver tingut fills per no veure’ls patir o morir. Les muntanyes que cauen i els turons que cobreixen al·ludeixen a un passatge d’Osees (10,5), que profetitza la destrucció de Samaria. La desesperació serà tal, que serà preferible ser enterrats per una muntanya o sepultat per un turó que suportar la crueltat de les legions romanes.

Jerusalem és el signe visible del poble d’Israel que no dóna fruit. Lluc recull una dita jueva: “ Si el foc consumeix a fusta verda, què passarà amb la seca?” i l’encaixa en el llenguatge simbòlic que ell fa servir, on l’arbre sec o que no dóna fruit representa Israel que no ha correspost a l’aliança feta per Déu. És l’arbre que s’ha de tallar i llançar al foc (3,9); és la figuera que ha esgotat tots els terminis i s’ha de tallar perquè no ha donat fruit (13,9).

Les paraules dirigides ales dones són en el seu conjunt un oracle sobre la destrucció de Jerusalem. Per què Lluc posa en relació la mort de Jesús amb la destrucció de la ciutat? Recordem que dirigeix el seu escrit a Teòfil, fill d’Anàs, cunyat de Caifàs i gran sacerdot entre els anys 37 i 41, testimoni ben documentat de les escenes de crueltat executades per les legions romans durant la caiguda de Jerusalem. No és d’estranyar que tingués dubtes que el fessin pensar que la destrucció del temple i la ciutat era el càstig merescut per haver rebutjat el Messies d’Israel. Lluc confirma a Teòfil que Jesús és realment el Messies i que responsable de la seva mort en fou realment l’Israel representat pels grans sacerdots, ancians i lletrats i per tant alguns membres de la seva família. Si la destrucció del temple i la ciutat en fou el càstig, és una conclusió que hi haurà d’arribar el propi Teòfil.

Diumenge de Ram

24 de Març de 2013