Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Divendres quan anava a dormir vaig enganxar a La 13 de Rouco que estaven fent la famosa pel·lícula biogràfica de “Joan XXIII, el papa bo” (sembla que vénen temps de conversions).  Em vaig topar amb una escena del recent escollit papa el 1958. El redactor en cap de L’Osservatore Romano entra el despatx i es queda a tres metres del papa en genuflexió per apuntar submisament el dictat de Roncalli. El director es nega a seguir la invitació del papa perquè s’aixequi i segui a la cadira com una persona. No ho pot entendre. Davant del papa cal estar agenollat. Amb reverència divina. Finalment, només hi accedeix davant la insistència del papa, que amenaça en marxar si no s’aixeca.

L’escena continua d’una manera més eloqüent. Un moment digne del “Sí, ministre”. El secretari d’Estat actuant com un Sir Humphrey renaixentista per bloquejar les iniciatives innovadores del papa, perquè no parli de la Pau. Ara podríem posar-hi dels pobres.

Penso que aquest és un dels problemes que trobarà el papa Francesc. Trencant les formes es guanya la simpatia de molta gent. Però haurà de fer-ho comprendre a una tropa que gairebé ha divinitzat la figura del papa i que no el vol veure com un més. Com no gaire més que el bisbe de Roma. També es trobarà davant d’una altra tropa coral que només és papista quan l’aigua va cap al seu molí. I, finalment, un exèrcit de Sir Humphreys amb mitra. Els bisbes i la cúria no es renoven en dos telenotícies

Puc assegurar, sense tenir cap dada, que ara mateix ja hi ha reunions per aturar aquesta primera revolució franciscana, encara que només sigui de formes. Què farem ara de les nostres vestimentes, refinaments i honors, si el papa porta només una simple creu de metall gastat i unes sabates velles?

També puc assegurar amb la mateixa contundència que ara mateix no hi ha cap reunió conspiradora dels grups que poden ajudar al papa en les reformes que vulgui emprendre. Així ha anat els darrers anys.

Però si que detecto també un cert alliberament. Des de dimecres he escoltat gent dient coses que fa una setmana no hauria imaginat. Un eclesiàstic poc sospitós d’heterodòxia em preguntava si ja havia sentit “els xof!”. “-Quins xof?”, pregunto jo. “–Els de la cúria caient quan saltàvem pel balcó”. 

Està clar doncs que tothom es comença a moure. Però encara no sabem fins a on.

Pel que sembla, darrera del popular Francesc també hi ha un jesuïta que sap que vol dir el govern. Per bé i per mal. Que no va amb el lliri a la mà. Té ben presents aquests factors.

Serà significatiu el discurs de dimarts. A més de la simpatia i la proximitat, és de suposar que ens començarà a dir cap a on vol portar el seu pontificat. Quina és la seva agenda. Encara hem de veure fins on vol arribar. I fins on pot arribar.

Ja podem veure que arriba un discurs amb la calidesa llatinoamericana –amb alguns tocs que a la fredor racional europea potser ens patinaran una mica- i arriba d’una Església que ha concretat un relat més clar de l’opció pels pobres. A Europa, mai ha estat aquest el centre del debat. Però probablement no estem davant d’un gran canvi doctrinal, ni d’un Concili Vaticà III. El que es pot entreveure és un canvi radical en el govern de l’Església i en les prioritats, recentrant-les en la denúncia social.  

Ja seria molt més del que es podia preveure fa pocs dies. I si es produeix, no té marxa enrere i serà la porta que conduirà inevitablement a altres canvis que segurament no podrà fer aquest papa. És la gran esperança que es pot posar en el papa Francesc. Sempre que els qui voldrien continuar rebent-lo de genolls ho entenguin, si els qui poden impedir-ho no ho bloquegen, i si troba el nostre suport per fer-ho.